L'estofat és l'alegria que passa a la cassola mentre les tristeses dormen al ras

L'estofat és l'alegria que passa a la cassola mentre les tristeses dormen al ras. Fa una tarda ennuvolada i Teresa Salgueiro canta "oxalá meu futuro aconteça, oxalá o tempo passe, hora a hora, oxalá que ninguém se vá embora...", i canta amb veu llisa com un paper de cel·lofana, transparent com una brusa és transparent si és primavera, mentre gronxo en Pau al sofà i juguem al si cau no cau –que s'arqueja i estira el cap enrere i riu– i  m'ensenya les dentetes que ara surten, que ara punyen, que més tard el faran plorar.

I I'alegria és la vedella enrossida que fa estona jau vegana, jau, entre pastanagues, l'api, el llorer, els tomàquets, calçots en lloc de cebes, olives herbades de casa en lloc de patates, i ja va essent vespre i s'enfosqueix tot amb la timidesa que té la lentitud quan sap que té tota la raó, tota, però no vol ser molèstia, no ens vol distreure –però en som atents–, no vol ser vista –i som a l'aguait–, i també s'enfosqueix la cassola perquè el vi s'ha evaporat entre olors d'alta justícia secular, deixant colors d'altíssima dignitat, s'ha evaporat el Mas d'en Caçador de la verema del 19, molt necessàriament, molt assenyada. Si el vi és com cal el seu record serà rodera dins del plat, el solc del pas de l'arada entre els daus del tall que són roquissar de llicorelles partides pel sol i la glaçada, brunyides per la llum d'aram un capaltard. 

Però ara ens aixequem del sofà perquè la por guarda la vinya i l'estofat, i amb en Pau en braços, a la cuina, davant dels fogons, destapem la cassola com si en aixecar la tapa obríssim el conte d'una vedella que pastura vegana, pastura, i ell allarga el braç perquè vol tocar-ho tot, i jo el coll, que vull veure i olorar. I riem junts de cop sobte i ens mirem dins un mirall molt fondo, molt fondo, perquè hem entès per separat alegries diferents per a un mateix motiu de joia efímera, d'alegria que passa que t'he vist, que t'he olorat, que t'he tastat.

Al menjador la llar és encesa i s'hi està molt bé. Sona la guitarra clàssica d'Ayres Magalhaes a la commovedora As ilhas dos Açores. L'estofat reposa a major glòria l'alegria fins demà. Soparem aviat i anirem a dormir d'hora. Queda mitja copa de vi, però els ulls d'en Pau em diuen que si vull jugar, que si vull venir.