L'estofat és l'alegria que passa a la cassola mentre les tristeses dormen al ras
L'estofat és l'alegria que passa a la cassola mentre les tristeses dormen al ras. Fa una tarda ennuvolada i Teresa Salgueiro canta "oxalá meu futuro aconteça, oxalá o tempo passe, hora a hora, oxalá que ninguém se vá embora...", i canta amb veu llisa com un paper de cel·lofana, transparent com una brusa és transparent si és primavera, mentre gronxo en Pau al sofà i juguem al si cau no cau – que s'arqueja i estira el cap enrere i riu – i m'ensenya les dentetes que ara surten, que ara punyen, que més tard el faran plorar. I I'alegria és la vedella enrossida que fa estona jau vegana, jau, entre pastanagues, l'api, el llorer, els tomàquets, calçots en lloc de cebes, olives herbades de casa en lloc de patates, i ja va essent vespre i s'enfosqueix tot amb la timidesa que té la lentitud quan sap que té tota la raó, tota, però no vol ser molèstia, no ens vol distreure –però en som atents–, no vol ser vista –i som a l'aguait–, i també s'enfosquei
