Ni fu ni fa ni fe

Em diu que ens hem tornat missaires, que hom i don –però no m'ho diu així– busquen noves litúrgies per seguir creient per poder seguir vivint i explicar-se dins el qüento més bonic. Només les creences, hi afegeixo, faculten l'enteniment per a no caure en l'abís de l'escepticisme vacu –falsament acomodatici i, doncs, gens epicuri– del segle XXI d. T. (després de Tot). Les il·lusions, però, sempre es paguen cares. I que ens contin històries, la que més. Després hom i don s'elevaran d'esperit més o menys i tan poc o molt com vulguin gosar, com gosin saber, perquè la fe –i estem parlant de la fondària d'una síl·laba que bé podria ser nota musical– la fe és un meridià tant més vast d'horitzó com més aconsegueixis d'elevar-te i divisar, molt enllà, sia anant ahir a missa parroquial amb mossèn Llàtzer a Montmany o avui a missa del cececebé i adlàters, àvids de sacerdotisme gregari amb lluentons. És el nou laïcisme despòtic-il·lustrat, per bé que la distància entre trona i bancs és la mateixa des de Luter.

Després hi ha el pinso viral i la carnassa serialitzada. Desvirtualitzat o no, el xarxalatanisme social, que és aquesta cosa alegra d'emetre amb versemblança cops de veu sintagramàtics sense que t'ho hagin requerit, no ha arribat encara a l'apogeu. La IA (algú en diu Invasió Algorítmica) ben just si el divisa. Així, el consentiment donat per rebre, diguem-ne així, aquests missatges afebleix l'autonomia de la voluntat com una passió de son havent dinat peus de porc amb mongetes si és agost. I és que és ara quan, imperiosament i precisa, necessitem més voluntat i autonomia enfront dels intents de segrest i robatori per part de gurús ben cert decimals o d'influencers minvats. Hi ha qui parla del totalitarisme presentista que imposa aquesta allau espessa de banalitats socialment consentides, magnificades per flatulències vàries. Sigui. Ens estem deixant llevar la pell, com Sant Bartomeu, mentre que la vella Europa que glosava Steiner cada volta n'és més, de vella i cruiada, allunyada de Grècia i Roma, del romànic i el gòtic, del llard i el vi de bota. 

Diu Mendoza que, a la fi, tots els anys dedicats a l'escriptura li han servit per a no entendre re, i que en això consisteix, exactament, el que convenim a anomenar experiència. Entenc, cada cop més, el sentit tràgic d'una ironia amable com la seva. L'entenc i la comparteixo, perquè, al capdavall, per arribar a no entendre re també s'ha de tenir fe.