Viu l'estiu joliu

Això va d'articles. Si en l'anterior entrada deixava el rastre d'un escrit a la premsa, aquí reprodueixo el de la revista La font del diàleg, en el número 41 del mes de juliol, especialment indicat en aquests dies de tempesta i pluja setembral.

Ja fa alguns anys, força anys, que per teletres emetien un anunci institucional de cantarella fàcil i enganxosa, alguna cosa absurda tipus “viu l’estiu, viu l’estiu, alegre viu l’estiu…”, el qual, em sembla recordar, comminava els pares dels adolescents a portar-los a les colònies estiuenques organitzades per algun departament, colònies en les quals –segons les imatges de l’anunci– hereus i pubilles podrien viure, entre mosquits, mirades i focs de camp, el neguit iniciàtic del que Flaubert va novel·lar i descriure com a educació sentimental.

Ah, quins anys... servidor de vostès no és que s’ajustés al cànon descrit –més aviat n’he justejat–, però recordo amb especial simpatia aquelles temporades a la casa de la Palomera, un casalot del segle XVII, prop de Gombrèn, envoltat de camps i bosc on la meva natural tendència a l’embadaliment contemplatiu no tenia més aturador que l’hora sagrada dels àpats. Entre partits de futbol a qualsevol moment de la tarda i les activitats dels monitors, sempre imaginatives, integrades en l’entorn i, per descomptat, participatives, el temps corria plàcid com el rierol on solíem anar-nos a banyar. Més granadet, ja quan m’afaitava fort, descobrí astorat que Pessoa també devia haver freqüentat la zona: “Vine a seure amb mi, Lídia, a la vora del riu, assossegats esguardem el seu curs i aprenem que la vida passa i....” i etcètera. Si em pregunten per Lídia els he de dir que no va passar mentre jo hi vaig ser, ni es va fer monitora perquè em pogués enamorar de lleganyes, com diria un amic meu.

Però molt abans de les colònies, i durant molts anys abans que el president Pujol hi freqüentés, a mi ja em duien a Queralbs, perquè es veu que de petit el nen no menjava i el doctor Tura va dir: “aires de muntanya”, i allò, allà, va ser una revifada, escoltin. Si volen viure i estar frescos a l’estiu vagin a muntanya. No guanyaran per morenor, que el sol s’arrapa a la pell de bo i de veres, i l’airet l’airó els desvetllarà la gana que duien acumulada qui-sap-lo. Hi he tornat moltes vegades, allí dalt, quasi cada any que he pogut i n’he tingut ganes. Queralbs, Núria i tots els pics que l’envolten saben de memòria, si en tenen, els gotellams de suor que em queien convertits en afluents del riu Freser.

De fet, però, no puc dir que m’agradi l’estiu. Ni tampoc que m’agradin els viatges d’estiu; crec més encertades altres èpoques de l’any per viatjar, quan el ritme de la vida no és trencat artificiosament a pleret de l’oci del turista. A més, la calor em desarma i en sóc font irradiadora que fins malmet la capa d’ozó. Tampoc la vagància extrema que encomana l’estiuada no l’he entesa mai. Un racó ombriu i ventilat és el millor recer per aplicar-se a la feina encarregada. No em diran, per exemple, que la Garriga no és bon lloc per passar els estius.

Però els humans som contradictoris i dobleguem de gust la nostra voluntat a designis inescrutablement palpables, així és que aquest estiu busquin-me a Menorca, preferiblement a l’interior, on tanmateix procuraré seguir de prop savis consells aborígens de poetes destres en gai saber: “Amb un capell de palla, ben afaitat, jo miraré / els cossos de les garses que conec, / de garses i de nimfes que mai no besaré. / I diré, mentre m’engat amb vi del Penedès: / la vida és un bolero i un fester / de llosques i no la canviaria per res.” Doncs això, que on siguin ho passin estupendu, que mentre jo em guardaré prou del sol dessota l’ombra amable de qualque talaiot...