Dos poemes de Jordi Llavina

Amb puntual recurrència –i és bona ocurrència– en Jordi té l’amabilitat d’enviar-nos  recomanacions literàries i cites adients per a dies ventats, tardes plujoses o matins d’excés lluminós i asserenat. Són correlats literaris quotidians que, com un guant fet verb, s’ajusten al moment i mida precisa, sovint preciosa. Avui, entre la neu de Londres i la neu d’Astúries, també ens assabenta del (nou) premi de poesia Vila de Martorell que li han concedit pel recull País de vent, llibre escrit durant els darrers tres anys i homenatge indirecte, diu, a la Conca de Barberà, comarca des d’on a través del remodelat Museu de Vida Rural –hi anirem, hi vindrem...– en Jordi exerceix part del seu dinamisme literari. Per a l’ocasió ens venta dos poemes que seguem gustosament. El cor n’és el denominador comú. Un salvatge cor, que diria en Riba. L’un que batega, l’altre que ja no. Els poemes d’en Jordi són composicions de lloc amb una narrativitat que hi flueix tranquil·la i on el detall és invasiu com l’heura en el reixat d’un vell casalot. En la malla de poema, si hi passes la mà gosant-ne el tacte, hi notaràs el batec del moviment: sístole i diàstole.

Cor meu

No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Anunciació

(al mas de les ombres)
Aquell dia vas obrir els porticons del mas
–massissos, de fusta gebrada de vernís.
Només quedava un vidre a la finestra.

Una franja de llum va projectar-se
del fred de fora al nínxol de la llar
–tan buit, i net, sense volves de cendra.
Abans, però, havies apartat les cortines
–d’un color verd de terra mai rentat
i d’un caient sense fe ni el rigor
de la mortalla vestint el pit mort;
més aviat el vellut polsegós
del teló d’un teatre d’artesans.
Trobàvem, dins una fornícula,
tot de diaris vells i de revistes
de feia anys, i dins una senalla
branquillons secs de pi i un munt de pinyes,
pinassa i agulles torrades,
potser cargolins morts i terra eixuta
que hi devia haver arribat un matí
sent una pell tendra de fang
damunt l’os llarg d’una branqueta
o dins les cel·les d’una pinya oberta.

Dins de la llar, penjaven els clemàstecs.
També hi havia eines de ferro negre:
l’atiador, que a les nits ens servia
per burxar els tions encesos, ferint-ne
l’escorça fins a fer-la espurnejar;
i la joguina freda d’una pala
per escurar la cendra l’endemà.
La nostra habitació feia olor
de manta humida, de guix revingut.

Et recordo a peu dret, al menjador,
a tocar de la taula que tenia
un calaix fondo, amb pom rodó, pel pa,
contemplant la franja de llum, absorta.
¿Que et trobes bé, t’has marejat, què et passa?
Explicant-me que et senties tan nua
com la neu de serradures dels àcars
o la senalla de la llenya prima.
Miro si hi ha res fresc a la nevera.
I em deies que amb el ferro dels clemàstecs
no feies per lligar curta l’angoixa.
Què et sembla si t’estires una estona.
Llavors vas fer, resolta, un cop de cap,
com espantant-te mosques de la cara,
i vas tornar més pàl·lida a prop meu.

 Et vas deixar morir mesos més tard.
Com l’àcar nu. I el ferro que, en efecte,
semblava que es fongués al teu costat.
Cadena desfeta,
..........................una lleva espanyada,
...............................................................el forat
allà on hi havia hagut tota la vida el cor.