Un altre "article" inconstitucional
El poeta Carles Camps Mundó, darrer premi Carles Riba amb “La mort i la paraula”, i autor, entre d’altres, del “Llibre de les al·lusions” i “El contorn de l’ombra”, ens envia aquest article, inèdit en premsa, segons sembla a causa de la seva extensió, no pas de la seva contundència. Fa bo de llegir opinions com aquesta de part dels nostres poetes més dilectes. Gustosament, i amb el seu permís, ens en fem ressò.
“El Tribunal Constitucional ha dictat sentència i ha decidit que el català a Catalunya no pot ser ni tan sols llengua preferent de l’administració, amb totes les conseqüències que se’n derivin: pensem en l’ensenyament i en els mitjans de comunicació de titularitat pública. És a dir, volen reduir la nostra llengua un altre cop a la semiclandestinitat cultural i a l’ús en l’àmbit familiar i prou. (Realment els catalans no vam saber entendre –i perdoneu-me la humorada– la capacitat oracular d’Aznar quan ens va advertir que él sólo hablaba catalán en la intimitad.)
Continua, doncs, l’obsessió espanyola contra qualsevol llengua que posi en dubte la concepció nostàlgicament imperial de la relació de poder no pas amb ciutadans, sinó amb súbdits. Tota llengua que no sigui l’espanyola, aquí i a l’Amèrica Llatina, és una llengua plebea, una llengua “indígena” sense capacitat de cultura escrita –recordem l’episodi de Suárez i la ciència–, i aquest menyspreu el practica una llengua –accepteu-me la metonímia– que potser sí que té milions de parlants, però que, en el mapa lingüístic de les llengües més esteses al món, malauradament és la llengua de la pobresa i de la immigració, és la llengua subordinada a les altres llengües grans, fins al punt que llengües més petites pel que fa a l’extensió, com l’alemany, l’italià o el francès, tenen molta més importància cultural i econòmica que no pas la llengua castellana en les seves diverses varietats hispanoamericanes. Una importància, la d’aquestes altres llengües europees, que deriva justament de la capacitat d’innovació i de creació, dos termes vedats en l’àmbit espanyol, on es paguen royalties per tot i on una generació progressista com la del 27, que volia canviar les bases d’una ideologia cultural que s’aferra al que inventen ellos i que es rabeja en la complaença de conceptes masclistes com el honor y la gallardía, va ser massacrada sense cap pietat i obligada a exiliar-se ben lluny, tot perquè Espanya continués rendint culte als privilegis més depredadors i sanguinaris i als valors eclesiàstics més reaccionaris.
Bé, doncs ara, com tantes altres vegades, aquesta cultura espanyola, amb molt poca cosa per oferir en l’àmbit del progrés humà que sigui temptadora, a part de la sempre “convincent” força bruta, és la que a través de tribunals caducats i sense dignitat per renovar-se, i a través d’uns partits d’àmbit estatal que ho permeten i fins i tot ho persegueixen, com és el cas del PP, vol posar traves legals al nostre desenvolupament lingüisticocultural. (¡Encara els haurem d’agrair que no facin servir la gran tradició humanística de la baioneta!) Sí, ens volen posar traves a la llengua i la cultura amb la perpetuació de la mutilació centralista practicada avui dia d’una manera grotescament fatxenda. (Només cal que ens fixem en la “falla” política valenciana, amb els ninots “indultats” –¿fins quan?– de Don Francisco i Doña Rita.) I tot per impedir que puguem ser mai una de les cultures que compten a Europa, tant per dimensions territorials i per potència econòmica com per nombre de parlants i per producció cultural. L’Espanya secularment endarrerida, com s’ha demostrat fa poc amb la crisi, sempre ha viscut d’esprémer les colònies, quan en tenia, o ara de plomar les parts més dinàmiques de la perifèria peninsular.
A més a més, sense donar-los ni veu ni vot en l’assumpte, hi ha la demagògica utilització dels milers de catalans castellanoparlants com a punta de llança de l’extermini lingüístic català, quan en realitat són quatre ressentits universitaris catalanofòbics, que confonen antinacionalisme català amb el més ranci, sòrdid i mesquí nacionalisme espanyol, els que, atribuint-se una representativitat que ningú els ha atorgat, mouen els fils a Catalunya de l’anticatalanisme més fals i falaç possible, amb els inestimables amplificadors de totes les tèrboles i reaccionàries forces ultradretanes espanyoles, amb PP, FAES, COPE, El Mundo i tutti quanti, al capdavant, i al culdarrera, “ciutadans”, Ferrans, Bonos i Rosas Díez.
Demostrada l’obsessió espanyolista contra la diferència, contra l’alteritat, com ha quedat ben patent ara amb la sentència del TC, si és que encara en necessitàvem cap prova més, els polítics de Catalunya, aquests polítics que sempre s‘abaixen els pantalons de la conselleria que sigui per fer contents el món empresarial i el sector negocis, s’haurien de plantar d’una vegada per sempre davant del frau –o, si no, retirar-se de la cosa pública– i negar-se a participar mai més en una política que únicament ens porta la humiliació de ser tractats com una ciutadania de segon ordre que no té plens drets lingüístics. Ja és hora que tots els drets dels ciutadans, i la llengua n’és un –com també ho és una vida digna–, passin per sobre dels interessos politicoempresarials.
És necessària la ruptura política i econòmica amb aquesta estafa que és l’estat de les autonomies, sense esgrimir possibilismes de “peix al cove” i assumint-ne les conseqüències que siguin. S’han de començar a fer, doncs, els passos imprescindibles cap a la independència i deixar de banda estatuts que no són respectats ni pels tribunals ni pels partits espanyols: s’imposa obrir un procés democràtic de secessió, encara que Espanya, en la seva incapacitat negociadora, plantegi la ruptura com a traumàtica. (Prou que ho sabem, que la mateixa Constitució que ara, segons la sentència de les seves tronades vestals, ens rebutja com a nació de ple dret i com a llengua de primer ordre –tot plegat passant per sobre de la voluntat popular–, al seu torn instaura la “raó militar” –perdoneu-me l’oxímoron– com a defensora de la unitat d’Espanya. ¡Quina magnífica capacitat d’integració constitucional!)
Diguem-ho ben clar: estem tips de passar per bilingües sota la pressió d’un unitarisme lingüístic de tradició reaccionària i d’haver-nos de sentir feliços, a sobre, veient com la nostra llengua i la nostra cultura queden diluïdes i indefenses enfront del multiculturalisme que els ingenus sense nord teòric de l’esquerra ens venen com a progressista i que no és res més que submissió als interessos del mercat global, massa sovint monolingües.
Crec que tot això que he anat apuntant sobre l’acció política que s’hauria d’emprendre és el desideràtum de molts de nosaltres, però també és cert que no confiem gens ni mica en els nostres polítics, que no són sinó uns mesells acostumats a tota mena de tripijocs i renúncies.”
Comentaris