Yo soy español

Ho comentàvem diumenge, entre petards i botzinades i crits adotzenats de “yo soy español, español” de canalla (hormonalment alterada) en edat d’eso. El nervi del país –i m’ho ratifiquen les imatges que he vist per la teletres– és el que es va manifestar dissabte sense trencar ni un vidre d’aparador ni cremar cap arbre o mobiliari urbà. Centenars de milers de persones i ni un vidre trencat. És el país actiu i articulat que es reconeix en la llinya i traça d’un pòsit i d’una il·lusió compartida. L’altra, que és molt respectable, no articula ni construeix res ni (per Catalunya) mourà mai tanta gent –per què? amb quina causa?– com dissabte es va aplegar al Passeig de Gràcia i a la Gran Via.

Avui he pensat en l’amic Sindreu quan deia que en molts moments de la seva vida va ésser feliç essent espectador de la felicitat dels altres. L’alegria, ja se sap, és encomanadissa, però, com la tristesa, sempre va per barris. La mateixa reflexió fa la Gabancho a l’inici d’aquest article recomanable, tot i que em quedo amb la conclusió: “Al capdavall ens adonem que l'orgull espanyol ve sobretot de l'emoció un xic primitiva de l'esport. Aquí sí que les coses funcionen, i ja és pega que els Gasol i els Nadal i més de la meitat de la roja i el 100% de la natació siguin catalans. És pega però no problema: se'ls espanyolitza i ja està. S'espanyolitzen també les emocions. El que no tenen en compte és que són emocions efímeres, volàtils i que no tenen gaire fonament seriós. Fixem-nos que tantíssims catalans van celebrar l'Eurocopa de la roja i, des de llavors, l'independentisme s'ha multiplicat com mai abans. La gent és prou llesta de separar emoció i determinació nacional.” Semblantment, però amb un altre punt de vista, s’expressa en Màrius Serra en aquest article, com sempre, juganer.

Al capdavall, em pregunto, quin és el relat de país que hem construït durant aquest darrers trenta anys durant la major part dels quals hem tingut transferides les competències d’ensenyament? Quin el relat que s’ha fet a les classes d’història? Quin imaginari s’ha projectat a través de la literatura? Quina excel·lència i orgull s’ha transmès a la canalla que ara crida “yo soy español, español”?

La cisa nacional –allò que no importa a la majoria de la gent, a la Catalunya real, en diuen, perquè tot és crisi, atur i habitatge– comença a tibar davall la bragueta dels pantalons i tard o d’hora algú se’ls haurà d’acabar abaixant o bé quedar amb el cul a l’aire. El sastre, dissabte, va començar a prendre mides.