La funció social dels poetes (catalans)

"Algunes de les qüestions fonamentals de la vida, per exemple el lloc de naixement o la llengua materna, ens són donades i ningú no ens pregunta el nostre parer sobre aquests assumptes. Per això no té sentit ni enorgullir-se’n ni blasmar-los. Però un cop la vida es desenvolupa al voltant d’una llengua necessitem veure-la respectada a tot arreu, però d’una manera ineludible en el seu territori. Només així podrà assolir el propi vigor en tots els vessants de la nostra vida, dels quals a mi em toca defensar el de la poesia. Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat.

Així ho sent aquest poeta català que avui es dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació que és Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era Castella formar una unitat que es va acabar dient Espanya.

Ara som en un moment difícil després de segles de conflictes. Potser ha arribat l’hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar a una nova conclusió. Això ja no se’ns planteja només des de la visió de la llengua, ni tan sols de la cultura, sinó des d’una visió encara més àmplia. Potser la necessitat de supervivència, de progrés material i espiritual que té Catalunya en aquest moment crític de canvis en l’equilibri social i econòmic del món fa que avui s’hagi de renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts. Perquè ara, quan hem passat a creure i a dependre d’un ens superior que és Europa, ens adonem que ens pesa més que mai veure amb quina força perviuen encara les dues Espanyes de les quals parlava Antonio Machado. N’hi ha una de molt poderosa, que és reticent a avançar: aquella Espanya de las «unidades de destino», de la «irrenunciable unidad de la patria», avui garantida ni més ni menys que per l’exèrcit, com diu la Constitució. L’Espanya del pitjor Unamuno, aquella del «¡Que inventen ellos!».

Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant.

És possible que la nostra realitat social avui sigui bilingüe i que no triguem gaire a ser una nació amb moltes llengües maternes. Però aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol establir amb Espanya. Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots —vinguem de la llengua que vinguem— és una Catalunya en català."

Joan Margarit, pregó de les Festes de la Mercè, Barcelona, 23 de setembre de 2010