Del 12 al 14 d'abril de 1931

“El retorn a la normalitat constitucional i parlamentària, propiciada pel govern del general Berenguer, va facilitar la convocatòria d’unes eleccions municipals, que es concebien com el pas previ, tranquil i moderat, per a unes futures eleccions generals legislatives. S’acordà una àmplia amnistia política i la Lliga Regionalista, que no va voler participar en aquell govern, va decidir tornar a vertebrar un centredreta accidentalista, no explícitament republicà, en contrast amb les altres forces del catalanisme. Els joves de la Lliga, amb el mallorquí Joan Esterlich i Ferran Valls i Taberner, propugnaven una renovació moderada del catalanisme, ja que temien l’ascens de les esquerres. Cambó tenia por que una república donés pas a un gran trasbals o a una revolució. A començament de març de 1931, format un nou govern presidit per l’almirall Aznar, en el qual el lligaire Joan Ventosa i Clavell era ministre d’Hisenda, Francesc Cambó, amb l’ajut dels mauristes, va llançar-se a forma un Centro Constitucional per salvar la monarquia.

Les eleccions municipals, previstes per al 12 d’abril, apassionarien vivament l’opinió pública, després de set anys de dictadura, i en aquest clima van convertir-se, de fet, en un referèndum entre el passat i el futur, entre monarquia i república. A Catalunya, els enemics de la monarquia van presentar diverses candidatures: Acció Catalana Republicana; una coalició republicanosocialista, feta a l’estil de l’espanyola, entre el PSOE i els radicals; les petites candidatures obreres radicals, com la del BOC i el Partit Comunista; i finalment una coalició entre la Unió Socialista de Catalunya i el nou partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, el resultat de la qual era imprevisible. Semblava que, com en anys anteriors, els dos grans rivals serien la Lliga i ACR, la dreta i l’esquerra del tradicional catalanisme.

Els resultats del 12 d’abril van ser una gran sorpresa i, contra pronòstic, ERC triomfà clarament. El vot dels barris populars de Barcelona i el de comarques va decantar-se decididament cap a Macià i cap a l’original fórmula d’una esquerra populista. La nit del 12 d’abril fou d’emoció. Els republicans havien vençut a Catalunya i a Espanya, especialment a les ciutats, on l’opinió pública era més lliure que als pobles i petits llogarets. La participació electoral va ser la més alta de la història, amb més del 60% a les províncies de Barcelona i Tarragona, i més del 70% a les de Lleida i Girona.

A Catalunya varen sortir elegits 3.219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes; 279 monàrquics i 1.014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. (...)

El triomf republicà era absolut a Catalunya, i ni la Lliga, de bon tros la millor col·locada després dels republicans, ni els monàrquics, ni les formacions comunistes no pogueren fer altra cosa que de comparses de la victòria republicana. (...) El vot obrer i menestral portava l’Esquerra Republicana de Catalunya al poder municipal i català.

Després d’un dia 13 carregat de rumors, el migdia del 14 d’abril Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, proclamava la República i hissava la bandera catalana i la nova tricolor; poc després, també a la plaça de Sant Jaume, Macià proclamava la República Catalana, com a Estat integrat d’una confederació de pobles ibèrics. Hores més tard, a Madrid, es formava un Govern provisional de la República, mentre Alfons XIII marxava a l’exili. Macià prenia el poder i atorgava càrrecs (...). Companys es feia càrrec del Govern Civil de Barcelona, foragitant violentament l’advocat lerrouxista Emiliano Iglesias, que n’havia pres possessió. L’incombustible Tarradellas es convertia en secretari de Macià.

S’ha dit que aquest, en proclamar la República Catalana, trencava els acords presos abans de declarar la República Espanyola. És possible, però també ho és que el seu gest forcés la instauració de la Generalitat i l’obtenció de l’Estatut d’autonomia. El fet és que ràpidament el govern provisional de la República va enviar a parlamentar una delegació a Barcelona, formada pel socialista Fernando de los Ríos, el qual acompanyaven els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. De les converses en va sortir, el 17 d’abril, la renúncia a la República Catalana, a canvi de constituir un poder polític català autònom, que es diria Generalitat de Catalunya (recuperant el nom de la centenària institució suprimida violentament per Felip V de Borbó), a l’espera de l’aprovació de les Corts constituents d’un estatut d’autonomia.”

Josep Termes, Nou resum d’història del catalanisme, Editorial Base, 2009, pg. 159-162