Ara que ve Corpus

Ara que ve Corpus i pertot es veu ginesta
–llimonera de camins, aureola de rotondes–
he sabut del groc daurat que un dia em dares
regalant-me un tany de vida que et sobrava.

T’he collit, aquesta tarda, ginesta i romanins,
sentors de verd i groc que deies t'agradaven
i que ara et duc com una ofrena a la talaia
des d'on vetlles per nosaltres, pecadors.

Hi ha quietud en aquesta hora que ja baixa,
vespre clos en alfabets de llum daurada                
–en el pol·len de les flors suspès en l'aire–
fos en ombres que allargassen els camins.

Perviu el sol en la temperatura de la pedra,
roc empès d'una potada a les margeres del rodal,
però les mans són tot ara olor de ginestera
i a la boca duc l'alè de romanins tendrals.