Caçadors de records

Són cartells que han aparegut pel poble, d’un color groc cridaner, enganxats amb cinta adhesiva en llocs inhàbils per a la publicitat convencional: una columna, una paret, una portella. I tanmateix no són publicitat comercial. Són records, segons es diu, “capturats” per alumnes d’eso d’un institut local. Indiquen el lloc precís de la cacera (que és el lloc on ha estat enganxat el paper), i descriuen el record (“Aquí, l’Anna i tots els nens del carrer del Centre anaven a mirar la tele a can Boix, era de les primeres que hi havia al poble”, o bé “En aquest lloc el 24 d’agost de 2004 la Sílvia es va trobar amb una antiga companya de l’escola i van estar parlant sobre els bons temps que van passar en la seva infantesa”, o bé...).

Què pretenen, aquests cartells? Què volen sacsejar? Són inventats, els records? Els nois i noies que els han “capturat” encara són joves –ronden els setze anys– però ja s’ensinistren en l’art d’administrar memòria i record més enllà de l’experiència personal, més ençà de l’empatia emocional.

En un poema molt bonic de l’Enric Sòria, el poeta diu que ens “cal una mirada atenta sobre les superfícies, / un escrutini caut, que hi discernesca / l’habitable mesura de les coses”. Els nostres carrers i places, de tan vistos, a voltes de tan anodins i tot, semblen buits de qualsevol interpel·lació que remeti a les vivències quotidianes sobre les quals la història hi passa per sobre o bé de puntetes. I malgrat tot, som trànsit de petites molècules en suspensió que oxigenen els globus vermells d’aquesta mateixa història.

Literatura? Atribuïm-li, en tot cas, la funció de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure o recordar sense la seva perspectiva. Així li ocorregué a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposà la tasca de dibuixar un món. Al llarg de molts anys, va poblar-lo amb imatges de muntanyes, de mars, d’animals, de persones... i, poc abans de morir, l’home va descobrir que el pacient laberint que dibuixava, traçava la imatge del seu rostre.

A vegades projectem records que són ombres xineses damunt d’un tel que encara no és memòria. La captura del meu record dirà, més o menys, lacònicament: “El 2006, l’Albert començà a escriure una columna cada mes en un diari. El dia que feia quaranta anys va ser nomenat regidor del seu poble i la columna –adéu, adéu– va passar a d’altres mans. Resta content per tot i agraït a tothom”.