El caldo

El caldo és senyal suprem de civilitat quan de sobte el fred us glaça el pensament. Mai que haguéssiu a desgrat de viatjar un temps foramurs o ben de grat tancar maleta per fer via, cerqueu ciutats o llogarets de pedruscall gòtic, d’arcs ogivals i finestres conopials. És en aquests burgs d’extraradi menestral i ruralia difusa, on la comarquinalitat s’eleva en altiplans no inferiors als tres cents vint-i-cinc metres, on la concentració del caldo no dissol només la idiosincràsia dels ingredients reblanits, sinó el pòsit de temps acumulat com la calç s’incrusta al broc d’una aixeta que degota. Demaneu-hi sopa i escudella, que el porró ja serà a taula endiumenjat. Si endemés, com és versemblant, el paratge tingués ermita romànica d’advocació mariana ‒referenciada per Pladevall o Coromines‒ i aplec sardinista anual, repetiu de plat. Com més vella la pedra, més fondo el plat. És menester, a la fi, per a major col·lapse i glòria del beuratge, que qualque historiador local, d’amateurisme benintencionat i lloable, aventuri la possibilitat creïble ‒en absència de pic i pala‒ d’un substrat visigòtic, indicador plausible i sens dubte meritori, vist el tracte rude en la comanda, d’una prèvia romanització ben cert tardana, de llatinització bàsica, hora foscant però efectiva en la dialèctica històrica que ens sumeix. Aleshores haveu d’entrar a la cuina per intentar discórrer amb l’uixer d’armes i fogons, o amb la matrona del davantal balder. Parcs de mots, fugiran d’estudi com gat escaldat de l’aigua tèbia. En va. Us han vist a taula. Les olles bullen en llur simplicitat damunt del cèrcol de flama blavosa. Us envaeix un neguit de benestar contradictori, impossible d’escudellar. És la tibantor que traça l’arc que va d’Apici fins al plat que us han servit.