El primer dolor del món

El primer dolor del món són unes dents com rels de vent que rompen la geniva inferior i es glacen, una congesta de neu dura al pic d’un bell estiu, una glacera esberlarocs que erosiona valls i comes i crema el temps que és nat i nou de cada dia. Campanars de Cuixà i del Canigó, ací esbrancant l’altívol Pirineu. Fa setmanes que hi són com l’avís provisional de tot el que ha de passar, de tot el que pugui venir, de tot el que hagi de ser. Són incisives damunt res, que tot és quasi aixafat: la carbassa, l’arròs, el pollastre, les mongetes, el conill, la sèmola, el bròcoli, la pera, el plàtan... Només incideix la gana sobre el plor i el desesper del temps que tiba com la cisa en una talla menys, l’alegria havent menjat (molt i bé, naturalment), el son del mite havent mamat la Via Làctia, la rialla de ser i de saber-se entre besos i abraços ‒elemental, ja ho sé, què voleu que hi faça. No entendre re i comprendre-ho tot. Més: corprendre-ho. I els ulls ‒aquests ullassos‒ llacs alpins de fondària antiga i estirp llunyana, forats negres de pupil·les entre galàxies enllà d’anys llum de silencis dits, pensats; pols còsmica, sideral, de ga-ga, ca-ca, gu-gu, restes fòssils de llenguatge tectònic que són cua d’un cometa desvagat i erràtic. I tot es veu tan petit, des d’aquí... i és tot tan vast... Veus? Ja hem arribat a Mart, fill, i tot just ens havem cordat el cinturó i partit sense cap pressa cap a on.