Connexió astral

 

 Noti’s, per part del públic llec i adotzenat –molt més els obrers que no pas els aristòcrates–, el fenomen extraordinari que es produí a la Garriga el proppassat 23 de gener de 2009, al Teatre de la Garriga-El Patronat, durant la remarcable actuació de l’Astre Intercomarcal, altrament dit –en la rara avinentesa d’haver-s’hi de referir talment– Quimi Portet. En un moment determinat de la peroració musical del susdit artista, qui sap si pres per convulsions producte de l’exagerada ingesta prèvia de botifarres i, posteriorment, de l’exacerbació verbal –“sexi”, “guapo”– de la plebs malaltissa i bòrnia que vessava la platea, emportat per l’èxtasi i amb l’ull dret en blanc (ampliar la fotografia), l’Astre es descomprimí de sobte, iniciant, alhora, un lleu moviment de cos en sentit ascendent, de primer inapreciable i al cap d’uns minuts constatable per la massa incrèdula, assolint una distància entre ossada i escenari molt més elevada no ja que l’intel·lecte mig de la sala, sinó del que físics i acadèmics considerarien un bot maldestre i desestilitzat.

La instantània, captada no sense dificultats pel certament probe i molt calb cronista Benzekry, mostra l’instant precís en què l’Astre, amb un moviment sobtat de malucs en l’aire, és a punt d’iniciar un gir sobre si mateix i, en espiral ascendent –veure la rotació insinuant del dit índex de la mà dreta–, elevar-se fins a les tramoies, on quedaria entortolligat durant uns vint minuts entre cortines i cordills, tot deixalles sobrants dels darrers Pastorets. L’estrany fenomen, del qual només tenim aquesta constància gràfica –essent sospitosament silenciat per la resta de mitjans d’adotzenament que omplien la sala–, no tingué més conseqüències que la d’haver d’intervenir d’urgència el reputat cos d’elit de la policia municipal. Interrompuda, doncs, la peroració lírico-musical, el públic assistí, ara definitivament estupefacte, a un joc de corrioles a la fi del qual, comprovada la imperícia i malaptesa dels agents, fet tot un informe manyoc indefinible de cordes i arnesos, la barra de llums frontal cedí al pes de l’evidència esfondrant, amb ella, tot el joc de llums i tramoies damunt de l’escenari. Incomprensiblement, ningú va prendre mal –“és la primera vegada que em passa, ha estat al·lucinant, vull tornar al prosceni del Patronat...”, mussità l’Astre, encara lleument commocionat, davant del doctor Martí, a les dependències del CAP. Mentre, acordonada per la urbana, la plebs, radicalment enfollida a l’exterior de les dependències sanitàries –ja deuria haver passat una hora des de l’insòlit succés–, aplaudia i vociferava amb deliri i devoció cada cop que des de l’interior de l’immoble semblaven arribar uns crits inconnexos dels quals el certament probe i ara molt desconcertat cronista Benzekry –que malauradament havia acabat el carret fotogràfic– només n’arribà a discenir, segons digué, uns mots semblants a “llibertat” i “sabadell”.

.