Reialmes

El de la il·lusió és el que costa més de mantenir perquè cal buscar motius per a la perseverança. Així, els records d’infantesa són l’alçaprem de la capsa màgica del temps. I l’obrim. Hi veiem el menjador d’una casa, d’un pis, encara en penombra perquè és matinada. Hi ha tot de capses i bosses, de formes diferents, embolicades amb papers de colors vius, alegres. Algunes, les més petites, a les butaques o al sofà, entre els coixins. Els paquets més grans són a terra o a sobre d’una cadira. Algun, fins i tot, sembla amagat al dessota d’un moble. Cada any, el pare és el primer que es lleva. Encén l’estufa, descorre les cortines, potser aprofita per recol·locar algun embalum. Esmorza i espera que hi hagi moviment. Mentre, és la mare qui s’aixeca i comprova si els fills ja s’han llevat. Els fills, però, fa estona que senten sorolls i es regiren al llit una mica inquiets. Amb prou feines deuen haver dormit, aquesta nit. Esperen el senyal del pare per llevar-se, aquest ooooh repetit i sostingut que certifica el pas de ses majestats d’Orient per casa seva. Van en pijama, encara, ni s’han vestit. Miren el menjador amb nerviosisme, tants paquets els atabalen. Els faltarien ulls i mans. El petit s’acosta al balcó i diu que els camells s’han begut l’aigua i menjat les galetes, no entén com han pogut pujar fins aquí, els camells, no ho entén, però no s’entreté a pensar-hi i de seguida els germans comencen a desembolicar els paquets on hi ha escrit el seu nom. El pare, rialler, acompanya amb un altre ooooh! –“que ho sentin els veïns”– cada estrip de paper. La mare riu. Li diu al pare que no cridi tant. Els nens estan perplexos per l’encert dels regals però també per la sorpresa inesperada d’alguna joguina que no es corresponia amb llur desig. Cinexin, clics, airgamboys, madelmans, un futbolí, roba, llaminadures (també carbó), tente, quienesquién, quimicefa, tauler de dames, dards, pilotes, còmics, walkmans, auriculars, una pissarra, botes de futbol, parxís, cotxes teledirigits (amb cable i sense), magia borras, plastilina... Modelar el passat és impossible si no és amb l’escriptura, i encara. Per això ens hi encarem, a vegades. Podria haver estat així o de qualsevol altra manera. És impossible que els regals d’enguany i els de tots els anys que estan per venir puguin rescabalar el que els Reis es van endur per error d’aquella casa ja en fa dos. També per això insistim, sempre, en la reiteració del gest i les paraules, i ni davant del gest o de les paraules som ben bé els mateixos de l’any passat o l’altre per molt idèntic que sigui el sentiment. La suma d’aquestes diferències forma un arc tensat. El subjectem amb una mà, tibem el fil amb l’altra. No apuntem enlloc perquè l’arc som nosaltres. De tots els reialmes, el de la il·lusió de la infantesa és el que costa més de mantenir tensat. Aquesta nit, com sempre i com cada any, els records d’infantesa són l’alçaprem de la capsa màgica del temps. I l’obrim, hi entrem.