Bullirà el mar

Baixant de la c-60 cap a l’n-2, en un dels trams que ja en direcció nord, sempre paral·lels al ferrocarril, deixen veure el mar de la costa maresmenca, he vist fer-se realitat el vers immens d’en March que diu allò de bullirà el mar com la cassola en forn, perquè la cassola, a sobre el mar, surant en l’aigua, cap allí on l’horitzó assenyala l’indici d’unes antigues muscleres avui abandonades, era tot corona de foc, el fogó incandescent d’una vitro que un Posidó desmemoriat i xaruc hagués oblidat apagar després de fotre’s, per esmorzar, un simitomba de rap, i desaparèixer, indolent, entre veles e vents, cel amunt cap amunt, resseguint amb els dits el rastre de la llum vaporosa que en aquella hora, filtrada pel caprici absurd dels núvols, queia com suau cortina de baf damunt nostre, i de poc no m’enduc, aleshores, el ciclista del club de Pineda que –diria– després d’expectorar fort, no ha sabut o pogut evitar un gir estrany cap endins la calçada mentre jo, fent talment, agraïa de cor dins el forn sobtat i bullent del pit que no em vingués de cara, encegat –a joc de daus vos acompararé...–, cap feliç ignorant del gran vers immortal i tan bell de l’Ausiàs March.