Carta oberta a la meva mare

No he vacil·lat gaire abans d’escriure’t aquesta carta. L’únic motiu que ha relaxat el meu primer impuls ha estat —i no és poc per una carta, és clar— que les meves paraules prendrien un aire fantàstic i absurd, car tu no podràs llegir-les; llegir-les, anava a afegir, «ara», però m’esborrono en pensar que la distància que em separa de tu podria reservar-me al capdavall una buidor tan irreparable i desoladora.

«Ens veurem més?», vas preguntar-me al llindar de la porta, en acomiadar-me de tu en aquella tràgica vigília de la Barcelona vençuda i profanada. Jo sí que et veig sovint, però, Déu meu, no retrobo aquella plàcida mirada teva que era el meu repòs, sinó els teus ulls esgarrifats de veure’m convertit en fugitiu. Encara sento les teves mans que m’estrenyien i em retenien gelosament, convulsivament, i aquella nit tan alta sobre la ciutat ombrívola, sofrent...

Una nit amb totes les estrelles silenciosa, expectant, que ara i adés commovien les bombes, encara. La meva darrera nit en aquella ciutat on tenia totes les meves arrels i els meus afectes.

Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em diu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: «Oi, mare, que aviat serà Nadal?» Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa i tan acollidora!

Però enguany, per a tu i per a mi, no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria —i és inútil, ja ho sé—demanar-te que enguany paris la taula com si jo ja fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat i una copa, i amb aquella dolça i tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: «Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir...». I amb aquesta segura il·lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa.

Pensar en tu per amor del Nadal és ben bé evocar sense esforç el clima enyoradís dels meus Nadals d’infant. Els d’infant, només? Qui sap si d’altres han estat més bells: quan ja et portava els meus fills i tu, en asseure’ls a taula, em miraves com significant-me que era a mi mateix que em tornaves a asseure. Però és que fins ara quan penso en tu segueixo creient que sóc encara un infant i que tu m’exigeixes, si no que ho sigui, que m’hi senti cada vegada que penso en tu.

(...) L’any passat, mare, tampoc no vaig passar el Nadal al teu costat. Els dos anys anteriors estàvem junts, sí, però hi havia la guerra. Tu vares dir a un dels meus fills: «Aquest any l’Infant Jesús no podrà passar per a venir fins a nosaltres, perquè hi ha moltes trinxeres i canons i massa mares que sangloten!» I el pessebre que els havies promès es va anar desdibuixant enllà dels dies com si una bomba l’hagués esfondrat abans de començar-lo. Però no he oblidat que tu aquella nit de Nadal vares fer adormir el més menut dels meus fills cantant-li en veu molt baixa i commoguda una de les teves cançons nadalenques. Potser veies les estrelles en el cel més alt que altres Nadals i pensaves en el fred amarg de Jesús que naixia tacat de sang, sense ningú a la vora.

Quina emoció vaig sentir l’any passat quan des del vaixell que m’allunyava de tu vaig escriure’t la meva carta nadalenca! Em vas respondre dient que t’havia costat qui sap les llàgrimes i que durant molts dies l’havies portada a la butxaca. Aquesta carta d’avui no la rebràs. En rebràs una altra escrita en una llengua que no acabarem de saber estimar mentre ens l’imposin. Hi sabràs llegir tot allò que no sabria dir-te? Sí, jo sé que hi llegiràs fins i tot allò que no sabria dir-te i que tu tampoc no em sabries dir que hi saps llegir.

(...) Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església de raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge? No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya...

Surt, mare, al teu balcó: mira els carrers i contempla la gent que hi passa. Mira aquell tros de mar que es veu entre terrats i xemeneies, i aquella muntanya negra i sinistra que té un castell al cim. Mira també aquella petita muntanya verda i graciosa que sembla que se’n vagi Catalunya endins.

Escolta la gent, i el mar i el castell i les muntanyes. De què parlen? Què diuen amb la veu entelada? O per què callen? No. No podria passar-lo amb tu, aquest Nadal, mare. Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança. No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d’aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn.

Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s’està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l’aire, generós de tantes banderes —de les nostres banderes— que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis. Tots els fills tornarem a cridar en veu alta: «Mare!» i tots junts, joiosament, triomfalment, podrem celebrar en una mateixa taula el Nadal de la nostra llibertat, el Nadal dels homes de bona voluntat, el Nadal de la nostra terra!
Aquesta carta que ara acabo d’escriure no la rebràs ni sabràs mai potser que hagi estat escrita, però jo l’escric ací per a tu, per a mi, per a tots aquells que com jo sentiran la tristesa d’aquest Nadal i l’esperança de l’altre Nadal que ja s’acosta.

Xavier Benguerel, Santiago de Xile, Nadal de 1940 (Revista Germanor, Xile, 1940). Dins El Nadal que no vam tornar a casa, Ed. Acontravent, 2009.