En l'homenatge a Josep Sancho Marraco



Cliqueu per engrandir



Fins on jo tinc memòria, el nom de Sancho Marraco ha estat sempre el nom d’un carrer paral·lel al Passeig de la Garriga i el monument petit, discret, fins fa poc escrostonat, que hi ha rere l’església. Aquest carrer, abans dels anys 20 del segle passat, era conegut com el carrer del Forn. El mestre Josep Aymerich, director tants anys de l’Orfeó Garriguenc, va proposar públicament de dedicar-li un carrer dins dels actes de l’apadrinament de la Senyera que l’entitat va celebrar el 28 d’agost de 1921 i que Sancho Marraco va presidir. El programa de l’acte i la Senyera es poden veure a l’auditori de l’Escola de Música. Val la pena aturar-s’hi. L’any 1921 Sancho Marraco tenia 42 anys i ja era un músic reconegut. Quins eren els seus mèrits musicals? Va començar a destacar, de ben jove, amb composicions religioses, amb clares influències del seu oncle –i també del pare d’aquest–, que van ser organistes de la Catedral de Barcelona. La nissaga dels Marracos –Sancho inclòs– ocupà aquest càrrec durant quasi un segle. Però també va excel·lir en la música popular i tradicional, amb la composició de sardanes, de cançons per a infants i obres corals per a orfeons i fins i tot havaneres o sarsueles. Un tot terreny.

A les llibretes del seu arxiu personal, que es guarden a la Fundació Maurí, s’hi observen els retalls de premsa que recollia referits a la seva persona i obra. Des del 1898 al 1960. Fullejant-les, hom pot fer-se una idea ràpida i aproximada de la dimensió del personatge i de la consideració que gaudia. Premis continuats en nombrosos Jocs Florals d’arreu o nombroses peticions per formar part de jurats claverians, a més d’homenatges i reconeixements públics a una vida dedicada intensament a la música i a la seva docència.

El darrer acte que la Garriga va dedicar a Sancho Marraco va ser el 1979, amb motiu del seu centenari, i cap més fins avui. Certament, no diu massa a favor nostre. Per les causes que sigui, hem descuidat el seu patrimoni musical. El mateix podríem dir de l’Aymerich o en Blancafort. L’homenatge que demà una colla d’entitats garriguenques dediquen a Sancho Marraco hauria de servir per començar a pal·liar aquest dèficit cultural que la Garriga té amb una part del seu patrimoni. Per això s’entregarà, a totes les entitats corals que s’han adherit a l’acte, un breu recull de peces per a veu i piano. Si els escriptors aspiren a ser rellegits, els músics aspiren a ser escoltats a través de la interpretació. Per això, igualment, l’Agrupació Sardanista –coorganitzadora de l’acte junt amb la Fundació Maurí i Òmnium Cultural– ha confeccionat un CD amb un meritori recull d’urgència d’algunes sardanes del mestre.

 
Remenant papers per tal de confeccionar una petita exposició sobre Sancho Marraco, que es podrà veure a la Fundació Maurí, vaig topar amb un exemplar de El Congost, de l’any 1935. Un article titulat “Pel bé de la Garriga”, diu: “Una cosa li manca: que els seus fills li tinguin més estima, que per tot arreu facin conèixer les coses bones que té i els homes cèlebres que d’ella han sortit. El poble que no sap reconèixer i recompensar el mèrit i la valor dels seus homes, és un poble miserable. (...) Tots els garriguencs ens hem de sentir contents i orgullosos del nostre poble, despertant un xic d’aquesta indiferència que ens té lligats al carro de la letargia.” Amb els matisos que vulguem, aquesta música –mai millor dit–, malgrat ser distant en el temps, ens resulta familiar. És la que hauríem de deixar d’escoltar des d’ara mateix.

(Més sobre l'autor a Sega de mots)