Llegint Maragall (1)

Fa un fred que pela, a l’Anna li ha tocat treballar i jo passo la tarda tancat a casa, calentó, llegint Joan Maragall i preparant la lectura que farem diumenge 11 a Puiggraciós. El poemes que llegeixo són partitures musicals i qui ho escriu molt més que un burgès benestant conservador. No es pot creuar tot un segle només amb aquestes credencials i pretendre sortir-ne indemne. Revisitar els clàssics contemporanis amb l’escaiença de qualsevol aniversari és tornar-los a interpel·lar per saber què hi ha encara de cert en la interpretació de l’imaginari que oferiren. Maragall no va viure l’eclosió dels ismes ni l’espeternec del jo poètic. La seva obra és el relat moral d’un país –Barcelona, el Montseny, Montserrat, l’Empordà, el Ripollès...– i del seu paisatge de mar i muntanya, com es veu molt bé en el llibre de la Glòria Casals “Joan Maragall. Carnets de viatge”. I també el relat de la gent que hi viu. Aviat es publicarà un altre llibre sobre el poeta, “Llegir Maragall, ara”, de Sam Abrams, darrer premi Carles Rahola d’assaig. Segons Ignasi Aragay, membre del jurat, “si Maragall ha resistit el pas del temps, si ha seguit agradant a gent tan diversa al llarg de les dècades, potser no devia ser d’una sola i granítica peça”. I continua: “com que tots estem influïts per aquesta idea d’un Maragall diguem-ne cursi i carca, la lectura del llibre segur que us produirà sorpresa i alegria, tot al mateix temps. Abrams (...) ens descobreix un escriptor que crea amb visió cinematogràfica, que és un heterodox des del punt de vista religiós, formalment innovador, tan sincer com intel·ligent, tan espiritual com terrenal (fins i tot eròtic), i molt conscient de la unitat de la seva obra. Ens el situa en el context de l’evolució de la poesia occidental per plantar-lo al bell mig de la modernitat.” Un Maragall revolucionari, doncs, és el que s’ha de veure. Estaríem llestos si parléssim d’un Maragall burgès, benestant, conservador. Ha de quedar clar que des d’aquestes premisses –almenys amb ulls d’avui– no en pot sortir res de bo i que cal superar, també, la visió que en donà certa crítica d’esquerres. Revolucionari? Doncs revolucionari. Avall el copalta i ja llegirem el llibre.