Els retaules de Granollers

“El retaule de Granollers adquirit pel nostre Museu de Belles Arts (de Barcelona), és, sense disputa, d’entre totes les pintures que avui podrien adquirir-se per al seu embelliment, l’obra de major importància artística.” Són paraules de Salvador Sanpere i Miquel a la revista mensual d’art Vell i Nou, del 15 d’agost de 1915. Fan referència a l’adquisició, per part de la Junta de Museus –precursora, d’alguna manera, del Museu Nacional d’Art de Catalunya actual– dels retaules de Sant Esteve de Granollers, obra dels germans Vergós, de final del segle XV. (Qui volgués saber del retaule pot llegir el finíssim estudi del professor Joaquim Garriga al número 15 de la revista Lauro, del Museu de Granollers). L’adquisició de l’obra va ser tortuosa. Sanpere apuntava que el retaule era “una propietat comunal i no parroquial” i que el bisbe “no era ningú per autoritzar-la”.

Què va passar, del cert? M. J. Boronat, al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999) ens ho conta. Els retaules van ser oferts per tal de sufragar les despeses de la construcció de l’Asil Hospital (del 1914 al 1923) i també d’algunes reformes de l’església. Els contactes començaren el mateix any 14. L’any següent, la junta de construcció de l’Hospital va sol·licitar al bisbe l’autorització per a la venda dels retaules, que la Junta de Museus estimaria en 125.000 pessetes en contra de les 150.000 que demanava un rector de nom tan docte com el d’Onofre Viada. Salvat l’escull del preu –finalment pactat a la baixa–, la Junta, desitjosa d’inaugurar amb els retaules la remodelació del Museu de Belles Arts, topà amb la falta de dotació pressupostària del consistori barceloní i la negativa d’entregar els retaules sense haver cobrat. La solució arribaria entrat el 1916 però coincidí amb el nomenament de Viada per a fer-se càrrec de Santa Maria del Mar. Els pròcers barcelonins volgueren enllustrar el bon mossèn amb un bon àpat per tal que se li pogués dedicar “una muestra de cariñoso obsequio que, al mismo tiempo que cancele una deuda contraída, permita a la junta encontar motivo y ocasión oportunos para inclinar definitivamente el ánimo de tan ilustrado i virtuoso sacerdote”. Va ser en va. La probitat del rector no admetia dubtes. Els diners no arribarien fins l’octubre de 1917, quan es signà l’escriptura de venda. L’ajuntament granollerí, encara, objectà algunes clàusules referides al destí dels diners per al sosteniment futur de l’Hospital que feren necessària una cimera d’urgència entre el bisbe, sengles alcaldes i pròcers locals. Tot un retaule, certament. El 3 de març de 1918, a la fi, les 14 peces gòtiques dels Vergós inauguraren instal·lació al Museu de Belles Arts.

Per cert, al Vell i Nou també hi veiem anunciada una exposició del col·leccionista Plandiura, amb casa-museu a la Garriga, el fons del qual (Rusiñol, Casas, Galwey, Mir, Nonell, Picasso, Nogués...) enriquiria decisivament la col·lecció de la Junta de Museus el 1933. Però Plandiura és una altra història, gairebé una novel·la.

(Publicat a El9Nou, 18-3-2011)