En la mort d'Anton Sala-Cornadó













El petit Sala-Cornadó amb el seu pare, Josep Sala Fabregat, poc abans de la guerra civil.




Amb les paraules de Màrius Torres
No voldria oblidar-me de ningú ni de res
i se m’escapa el nom de cada cosa
i el perquè i el vestit i el perfum del seu pes.
Vaig morir al primer pis quan naixia una rosa
als jardins emboscats del sanatori
i era d’or el silenci on la lluna reposa.
La nit desvergonyida entrava al dormitori
protegit sota el déu de la unitat
i em va cantar devotament un gori-gori.
Visc feliç i content a la nova ciutat,
al carrer de la pau vuitanta-u,
entresol, herba fina, oreneta, amistat.
No voldria ser el gest de l’hoste inoportú
si us pregunto què fèieu el dijous
a la tarda aquell any de destrets fosc i dur.
O potser era divendres i eren tendres els rous
del matí? O potser, eren estrelles
i cartes que no lliguen, tot plegat vuits i nous?
L’arna es menja els records, unes fràgils roselles
entre el blat necessari cada dia,
penyora fugissera de tantes meravelles.
Fer i desfer cada instant amb profunda alegria
i escoltar el pas del vent a la teulada
i a la xarxa dels verds que ha teixit l’harmonia.
Lliscar, com un gran riu que travessa una prada,
constantment diferent i sempre atenta,
tan ràpid en la cursa que sembla una aigua lenta.
Tot nou i antic i bell com una eterna albada.

Anton Sala-Cornadó, dins Màrius Torres en el record. Recull d’homenatge. DDAA, Barcelona, PAM, 1993.

Més aquí, aquí i aquí.