Dies de poble

Hi havia uns mil·límetres de glaç, al parabrisa del cotxe. Encarat cap al nord, amb el Tagamanent al davant, el carrer era una canal gèlida de vent. He estat una estona amb el motor i l’aire engegat en direcció al vidre. L’interior del cotxe era com una nevera. De tant en tant, feia escopir l’aigua, immediatament apartada per l’eixugaparabrises. I així durant quasi cinc minuts, només el vidre del davant, i una mica d’humitat al del darrere. Res als laterals. En fi, incomprensible.

Passant per la plaça del Silenci he vist els camions de Tv3, instal·lats aquests dies al poble. Un programa de sobretaula –i també el Cuines– ens ha dedicat la setmana. Dimecres, a quarts de sis, vaig poder veure en Pep Torra de can Perris, la tocineria més antiga del poble, del 1903. El poeta Sindreu, vell amic de la casa, els va dedicar un rodolí que és tota una tautologia: “Apunta dret i no t’erris: botifarres de can Perris”. Durant un temps es va fer servir en bosses i papers, junt amb el logotip de la casa, dissenyat per Amador Garrell, de Granollers, però a la fi el lirisme va caure en desús i avui, en bosses i papers, només roman la icona inflada i vermella d’un esplèndid i simpàtic porquet.

Parlaven, a la plaça, dels productes del porc. A la Garriga, és veritat, hi ha bones tocineries. No em fessin pas triar en públic, que les he provat i m’agraden totes. Can Perris, can Oliveres, can Torrents, can Gironès i la Perla. I can Valldeoriola. D’altres establiments també tracten el gènere, però diria que no són tocineria estricte. Jo dic “tocineria”, que és un castellanisme tan nostrat i tan integrat que ja parla català sense que se li noti l’accent. "Cansaladeria" m’ha semblat sempre un nom massa llarg i complicat atesa l’elementalitat del producte, i fins poc equitatiu o proporcionat perquè, en rigor, a la cansaladeria només s’hi hauria de vendre cansalada.

Quan ha acabat la connexió la plaça estava plena de gent i de canalla sortida d’escola. En Pep Torra tornava cap a casa amb el gènere a dins d’una caixa. Ens hem creuat. “Ho has vist?”, pregunta. “I tant”, contesto, “ja tens la botiga plena”, i era ben veritat. Al centre de la plaça, unes torres petites de trípode i llum blanca limitaven el perímetre d’un escenari improvisat on hi hauria d’ocórrer alguna cosa. Unes noies semblaven preparar-se per entrevistar el personal que hi badoquejava encuriosit. De cop, dues de les torres han anat per terra desplomades per l’ímpetu i la cridòria de la canalla. El cap de producció anava de bòlit, però es diria que no tenia temps ni d’emprenyar-se. No deu ser pas el pitjor que li ha passat. A la fi, no m’he pogut quedar més estona i he hagut de marxar.

Ahir a tarda li va tocar el torn al meu pare. Ja fa quasi tres setmanes que ho sabia i que li havien demanat informació, perquè a casa, a vegades sovint i a vegades de tant en tant, és punt d’informació turística no homologat. A les cinc, a maquillar-se i a parlar de coses del poble. Se n’ha sortit molt bé, com sempre. Aspectes del Passeig, del termalisme, del modernisme. Ja l’han advertit: “sigui breu”, i santament que han fet, perquè ell el que hagués volgut de debò era un papa-mòbil per passejar presentador i càmeres d’aquí cap allà.

Avui divendres no sé si faran res. El matí ha estat igualment gèlid –el termòmetre del cotxe marcava, per poc, sota zero– i a la plaça del Silenci només hi havia tanques, però res de cables o generadors, i en una clapa de gespa el logotip floral del programa –que probablement desapareixerà la propera nit– fet per l’associació que promou el Corpus. La setmana televisiva tindrà un discret epígon dimecres vinent. El canal 33 enregistrarà un breu reportatge sobre el músic garriguenc Sancho Marraco, Fill Predilecte mort fa cinquanta anys –guaita, just en una casa veïna de can Perris– i al qual diferents entitats culturals del poble homenatjaran el dia 11. No ens podem pas queixar, doncs.

Crec que aquest cap de setmana electoral votaré galtes al forn; sí. Una doctora va dir al programa que era la menja menys calòrica de la bèstia. A casa, del porc, com del poble, ho aprofitem tot i ens n’agrada (quasi) tot. Potser és allò que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Deixem-ho així.