Aniversaris Foix

Foix morí tal dia com avui, el 29 de gener de 1987, un dia després de complir 94 anys. Les darreres fotografies que se li van fer són del dia abans, a casa seva, i publicades al diari Avui el 4-2-1987. Dies després, a la Vanguardia, es reprodueix una entrevista sense datar signada amb el pseudònim de Mercè Watkins. N'oferim un extracte. La versió completa, aquí.

 

-Ens podeu dir alguna cosa de Gabriel Ferrater?

-Tenia una intel·ligència excessiva, desbordant, que va aplicar als camps que va poder. Però el va perdre la beguda. Segurament el seu suïcidi va ser conseqüència de la por de morir cirròtic. Era un home impressionant, que, havent begut moltíssim, no aguantant-se dret, parlava millor que el més sobri i cabal, més encara que normalment, com mai no havia sentit a ningú. Entrava en un estat de claredat mental... molts escriptors es donen a la beguda com a ajuda per a la inspiració, com per exemple en Vinyoli.

-A més de Ferrater, un dels molts que han estudiat la vostra poesia ha estat Pere Gimferrer, que us ha dedicat un bon assaig...

-Sí, hi ha algunes petites coses en les quals no hi estic d'acord.

-Us agrada que musiquin els vostres poemes?

-En Serrat canta aquell que fa "És quan plou que ballo sol...", i no m'agrada gens, però la gent li ha agafat molt d'afecte. Jo, aquest poema, el vaig fer en un sopar a casa, amb uns amics... no val res.

-A la vostra edat, quin paper juga quotidianament la mort?

-Hi penso, en sento la presència. Mireu, és la sensació d'estar dalt del Puigmal i anar relliscant cap avall, sobre les pedres, i anar caient inevitablement a l'abisme. Una sensació esgarrifosa i angoixant d'impotència, de destí irreversible...