Ja no en els nostres ulls

Fa uns anys, en el transcurs de l’entrega d’uns premis menors però benintencionats, l’organització tingué la pensada d’invitar-me en qualitat de mantenidor per tal de fer el parlament o glossa que em plagués. Mal que bé, vaig intentar parlar de la creació del poema com a paisatge literari i de la poesia com a resultat de l’equilibri entre l’absorció que el poeta fa de la realitat viscuda –la mirada exterior– i la interiorització que fa de l’instant que vol recrear –la mirada interior–. Entre d’altres, m’hi ajudà Enric Sòria –poeta d’Oliva i de la llum– a través d’un poema bellíssim que hauria de figurar en totes les antologies.

Constatar, a partir de la contemplació, la transitorietat de l’existència, marca en ella un signe de dolor i de dramatisme ben palpables tot al llarg de la història de la literatura i pensament occidentals. No és poca cosa. L’antídot són sempre succedanis en forma de sistemes filosòfics aplicats a curt termini, cataplasmes heretats del carpe diem horacià.

Probablement la literatura no pugui canviar l’estat de les coses, ni potser aquesta hagi de ser la seva funció, si és que alguna n’ha de tenir, però atribuïm-li, en tot cas, la de fer-nos present i visible tot el que semblava que existia i no érem capaços de veure sense la seva perspectiva, sense les seves recreacions, com li va passar a aquell personatge que Borges cita, em penso, a Arte Poética, el qual es proposava la tasca de dibuixar un món i al llarg de molts anys va poblar-lo amb imatges de províncies, de muntanyes, de vaixells, d’animals i de persones. I, poc abans de morir, l’home va descobrir que aquest pacient laberint que dibuixava traçava la imatge del seu rostre.

Al capdavall, nosaltres, com a lectors, també dissenyem el nostre paisatge personal, imaginem que som paisatge per algú a través dels nostres versos, de les nostres paraules, del nostre gest, o així, almenys, ens agrada pensar-ho i viure-ho. Com un antídot.

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,

un escrutini caut, que hi discernesca

l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barrejes efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
–esguit d’un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres–,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al col·legi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I ens pertoca a nosaltres
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil·les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Compàs d’espera, Edicions de la Guerra, València, 1993.