Fanalet

Els fanals del meu carrer són com alguns gresols d’arbres de Nadal. Avui s’encenen els d’un rengle; demà i ahir els d’un altre. El contenidor blau és ple de caixes i papers de colors i els nens, despreocupats i cofois, sense atendre a raons que no siguin dictades per llur imaginació sobreexcitada, llueixen les joguines que es poden passejar. A mitja tarda, des del balcó, veig com uns avis acomiaden el fill, la jove i néts després d’una llarga sobretaula. Que bé ho digué Xammar: “Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. I va ser gratament cansat. Estampes de candor implacable i algun plor, no només de criatura, en veure’s asseguts a la trona i falda de qui els ha de dur un desig embolicat. Enfilant els darrers trams, vaig veure una mare jove plorar. D’una llambregada ens vam creuar i reconèixer als ulls la mateixa emoció, un vague record, quasi tel·lúric. Anàrem junts a escola, fa molts anys. I aleshores més corrua i ball de fanalets agitant-se a collibè entre mans que saludaven amb desfici.

Tan a prop que m’eres ahir com ho fórem en dies ja impossibles d'infantesa quan m'hi duies de la mà –eres mare també jove–, digues, com vols que no em brillin els ulls, encara, si hi duc tres quarts d’il·lusió perdurable i un quart amb la resta estantissa i fugaç de pols purpurescent entre pestanya i parpella? Saps que el millor regal va ser ahir en fer-te llum que m’il·luminava el fanalet de color verd cap al blau d’un país de somni i fantasia d’on un dia –com ahir– em vas dir adéu.