El senyor Papitu
He assistit a poques presentacions tan divertides. Va ser dissabte passat, compartint taula amb Lluís Solà –el màxim expert en periodisme humorístic català– i Quim Torra –editor d’Acontravent. El llibre, “Papitu, 1908-1937, i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps” és un homenatge que Solà ret a una de les publicacions que va fer més forrolla al primer terç del segle passat. Durant 29 anys –una longevitat extraordinària per a un setmanari d’aquest tipus– les seves pàgines van acollir algunes de les millors plomes del país (Pujols, Carner, López Picó, Xènius, Fondevila...) i els millors dibuixants i caricaturistes (Nonell, Gargallo, Labarta, Nogués, Pidelasserra, Junceda, Junoy, Opisso...). Solà comptabilitza un total de 56 dibuixants i una trentena d’escriptors. Papitu retratà el país oficiós amb una mirada lúdica i sensualment horitzontal, picant l’ullet al menestral i a l’obrer, però també al petit burgès i al benestant que, a part del tortell i El Patufet, també es delia ullant, mig d’amagat si calia, a la barberia o a cal cirabotes, les facècies papitesques. I és que el Papitu, amb puntes de tiratge que arribaven als 40.000 exemplars, “era temut a l’Ateneu, al Cafè del Liceu, a casa la senyora X, a les penyes i a tots els caus i garçonieres de Barcelona. En aquells venturosos temps les lligues contra la immoralitat eren integrades per gent tranquil·la i s’acontentaven predicant i teoritzant. No eren temibles. Es reunien una vegada cada mes, llançaven alguns anatemes contra el Papitu i es retiraven plàcidament sense prendre cap determinació greu. Papitu era l’amo i es feia respectar. Els seus redactors gaudien d’una fama de corridos irresistible”. (Records, núm. 1001, 23-5-1928). (Corridos, és a dir, amants dels plaers de la nit).
La sàtira i la befa política, junt amb l’anticlericalisme esquerranós –la revista va arribar a ser excomunicada des de la trona episcopal– van ser marca de la casa durant els primers anys, fins el 1912, aproximadament. A partir d’aleshores, Feliu Elias “Apa”, el seu fundador, se’n desvincula i la revista queda a mans de Francesc Pujols i el seu equip, iniciant-se, aleshores, el que el mateix Pujols anomena l’etapa “vegetal” de la revista: “Aquest Papitu és tan verd que ja se’ns ha convertit en vegetal”, arribaria a dir. Neix, doncs, el Papitu psicalíptic. Psicalíptic? Sí, de psykon, que vol dir figa, i aleiptikós, estimulació o fregadís. I vet ací la paraula sicalíptic, amb la p inicial incorporada per enllustrar acadèmicament un concepte que designava la vaga –però incontestable– deriva eròtica de la publicació. L’èxit de la revista fou sorollós, però des d’aleshores jamai reprendria el rumb poc o molt intel·lectual dels seus inicis i els vaivéns econòmics, de la censura i els polítics l’acabarien liquidant a principis del 1937, quan la revista, des de feia 18 números, estava en mans del Sindicat de Dibuixants.
Papitu és una lent d’augment sobre la societat del seu temps. Tot allò que hom pot veure a la Vida privada d’en Sagarra, Papitu ens ho ensenya des de dins i des d’un altre punt de vista. Per això la Catalunya burgesa també s’hi reconeix. L’humor sexual de bona fe, com l’anomena en Solà, esdevé el moll de l’os de l’estudi de l’ànima mediterrània que volia fer en Pujols des de les pàgines de la revista. Al capdavall, però, l’humor, la ironia i la insinuació eròtica no deixen de ser sinó pulsions humanes que denoten intel·ligència, enginy i bona salut mental per part de qui practica.
Amb aquests estudi, magníficament editat per DuxEditorial –al capdavant de la qual l’editor Josep Maria Vall està configurant un catàleg interessantíssim– Lluís Solà amplia la seva nòmina de títols sobre el tema. Escoltar en Lluís és una delícia. Ho sap absolutament tot sobre el tema, els autors, les revistes, els col·laboradors, i és una font d’anècdotes inesgotable, algunes de les quals viscudes directament, d’altres reportades pels propis protagonistes a qui ha tingut la sort de conèixer personalment o a través del tracte amb la seva família. Al seu torn, en Quim reportà algunes dades sobre Manuel Fondevila, periodista granollerí col·laborador del Papitu (secció “Les hores d’amor serenes”, escarni homònim de l’obra de Pere Coromines), que acabà dirigint El Heraldo, de Madrid, i s’exilià a Buenos Aires, on moriria el 1957, alhora que va reivindicar, una vegada més, la tríade formada per Xammar, Sindreu i Fondevila com a compendi de l’humor vallesà. El seu estudi-biografia sobre Xammar (“Periodisme? Permetin!” a Símbol Editors), la propera edició de La klàxon i el camí, de Carles Sindreu, i la biografia en curs sobre Fondevila (“Ara ja sé qui és”, ens deia) avalen la seva tesi i el confirmen, al capdavant d’Acontravent, com un dels editors actualment més interessants i actius del país. Tot un luxe. Vegeu sinó els darrers títols dedicats a Domènec de Bellmunt i a Josep Pla. O espereu aquest Sant Jordi. De moment, per anar fent boca, Papitu. Per cert, gràcies al Papitu Santi Montagud, de Granollers, el públic va tenir l'ocasió de fullejar, relligats, diversos números originals de la revista. Diversió assegurada, sols o en companyia.
Comentaris