Límits

Des de fa poc més d’un any compto la gent que es mor i que conec. No és truculència ni res que s’hi hagi d’assemblar, no. És, diguem, constatar un cert límit de velocitat a partir del qual la vida et pot distreure. Càncer, vellesa, atac de cor, vessament cerebral. Quatre modalitats de les incomptables i relacions que van des del veïnatge al record infantil passant per la relació d’amistat familiar o la coincidència professional. Massa seguides. L’estranyesa de la mort, quan la vius de prop –algú de casa o qui més estimes– i la saps progressiva en el dolor a través del qual, amb impotència, veus com s’instal·la, implacable, en el cos d’altri, em fa notar, també, més intensament encara, l’estranyesa esquiva que és el viure. Tard o d’hora hi passes com per un carrer que ja sabies però no havies transitat. Un cop n’ets fora i l’has creuat, ens saps adreces i litúrgies, protocols atàvics que articulen estranyeses i dolors que l’espècie humana, interrogant-se a si mateixa, ha acumulat durant centenes de mil·lennis d’anys. Un cop n’ets fora i l’has creuat –i ara el transita un altre– és immens l’alleujament que sents en veure-ho de reüll des d’un xamfrà mentre el sol dèbil i primaveral t’acarona el rostre esblanqueït i ens il·lumina altra vegada les façanes. La commiseració sempre té ressons d’eixorc quan és servida com consol i lligada al contrapès que pretén ser enfront de la mort. Només en altres casos pot ser un bàlsam fèrtil. Potser per això ara veig, en les cruïlles d'avingudes i carrers, més semàfors i llumets que abans no veia i que em fan anar més a poc a poc, a menys velocitat. Avui lluu el sol, per exemple, i començo una segona primavera. Fa poc més d’un any que vaig creuar el carrer. Sovint hi penso, i també quant lluny ja sóc del barri on la mort era una cosa enfora que ocorria sempre als altres.