Sindreuades

Diumenge es va inaugurar la remodelació d’una paret mitgera –és a dir, la que queda al descobert en una discontinuïtat de façanes– a la Travessera de les Corts, número 72, just a l’alçada del camp del Barça. Eren les cinc de la tarda, dues hores abans del partit, i pertot ja hi havia seguidors –molts estrangers– amb bufandes i banderes ben acolorides. Però al reclau de paret on érem convocats hi havia menys gent. Representants polítics de l’ajuntament i del districte, una directiva del Barça i representants d’una cosa que en diuen Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, que no és cap centre de secundària, sinó un organisme que es veu que vetlla pel benestar visual i emocional de tots els barcelonins.

La qüestió principal, però, era la inauguració d’aquesta paret, que des d’ara acull el cal·ligrama titulat Futbol, original de Carles Sindreu (1900-1974). Pels que ja fa força anys que li seguim la pista i som devots dels seus poemes i univers, va ser un acte sobri però emotiu que, a més a més, va comptar amb la presència del “vell Sindreu”, com s’autoanomena el seu fill, en Carles Sindreu Matheu, un jove escardalenc de vuitanta-dos anys que sembla haver heretat del seu pare, a més del bigotet, certs posats corporals i un deix de finor i d’ironia en la seva parla.

Sindreu pare, l’autor del cal·ligrama, del qual aquí en podeu llegir la biografia i alhora veure’n una singular exposició, el va concebre el 1928. Forma part del llibre Radiacions i Poemes (1928) i, de fet, el tanca. Sindreu pertany a aquesta generació brillant de periodistes i escriptors d’abans de la guerra civil, tot-terrenys literaris d’una vivesa i agudesa finíssimes, oberts i atents a qualsevol innovació. Sindreu començà a publicar a La Publicitat i de seguida entrà a l’Esport Català, l’any 1925, escrivint, sobretot, cròniques esportives i, més concretament, tennístiques. El ventall periodístic per a un jovencell com Sindreu era, aleshores, enorme. Com assenyala Carme Arenas, entre el 1920 i el 1938, en el camp de les publicacions esportives, trobem unes trenta capçaleres amb col·laboradors de primer nivell com Sagarra, Carles Soldevila, Rovira i Virgili, Just Cabot o Valentí Castanys. La comparació amb l’actualitat és esfereïdora. “La pràctica de l’esport era vista, per noucentistes i avantguardistes, com un signe de modernitat, de progrés, de civilització, un veritable referent del món anglosaxó que Eugeni d’Ors tant havia elogiat en les seves Glosses i, per als avantguardistes, la pràctica de l’esport era, més que altra cosa, també garantia d’intel·ligència i de gust artístic, i una alternativa per als joves, tal com ho explicita el Manifest Groc, signat el març de 1928 per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà”. Aquest és l’ambient del Sindreu periodista, i és el que reflectirà en els seus cal·ligrames tennístics, buscant formules noves i originals per tal d’acostar l’esport a la societat. Sindreu publicà vint-i-vuit cal·ligrames tennístics a l’Esport Català. “En tots els cal·ligrames Sindreu hi deixa l’empremta que el caracteritzà sempre: la bonhomia i l’humor, la visió particular i sorneguera de la pràctica d’aquest esport, tot amanit amb el refinament noucentista cap on es va anar decantant l’avantguarda catalana (...)”.

Sindreu només va dedicar dos cal·ligrames al futbol. Un, dedicat a Samitier i publicat a l’Esport Català el 1927; l’altre, titulat Futbol, a l’esmentat Radiacions i Poemes. Segons sembla, i reporta la mateixa Carme Arenas, el cal·ligrama és dedicat al que fou porter del Barcelona entre 1923 i 1932, Franz Platko, un hongarès –l’Ós hongarès– que en un partit contra la Reial Societat arribà a jugar amb sis punts de sutura fruit d’una primera trompada i que acabà inconscient després d’una segona patacada amb els davanters contraris. Segons algunes cròniques, Platko va caure mig estabornit però amb els braços alçats i la pilota agafada. I vet ací el sentit i forma del cal·ligrama: “Amb el llavi esquinçat / ara un home ha blocat / l’ironia”.

Qui sap si la inauguració d’aquest cal·ligrama contribuirà a una major coneixença de Sindreu. De moment, aquesta primavera tindrem l’oportunitat de reveure l’obra Match Ball Sindreu a la Biblioteca de Catalunya (dies 20, 21, 27 i 28 d’abril, i 4, 5 i 11 de maig), un monòleg interpretat per l’amic Albert Vilar que recorre la vida i obra del poeta, el seu paisatge i la seva memòria. I encara, un altre amic, l’editor Quim Torra, ens regalarà, passat l’estiu, una reedició de La klàxon i el camí, curada per Carme Arenas, que omplirà el buit de reedicions que pateix el nostre autor.

Mentre, el “vell Sindreu”, de cabell i bigoti platejats, s’ho mira des de la tribuna principal a la Travessera de les Corts. La paret ha quedat molt bé i l’Ajuntament ha editat un llibret, que es reparteix als assistents, amb una bona síntesi sobre la persona i obra de Sindreu i el que signifiquen els seus cal·ligrames en el context cultural de l’època. El “vell Sindreu” ens explica com el pare era “ingenu i irònic alhora”, i que s’ho hagués passat molt bé en aquest acte; que està segur, no sap des d’on ni com, que ho està veient. No en tenim cap dubte. En un moment de la conversa, el “vell Sindreu”, emocionat, necessita un mocador. Algú n’hi ofereix, però ell té un truc, diu, i es treu prest de la butxaca una mena de cartera encartonada amb una goma d’on extreu, retallat i minúscul, un trosset a mida de paper de cuina ara convertit en mocador. I aleshores veiem que és ell, realment és el Carles Sindreu que duia sempre a les butxaques papers i paperets amb idees i notes que hi dormien un llarg son. “Una butxaca no és una veritable butxaca fins que hom hi troba, al fons de tot, aquell coixí bla que amoroseix els angles agudíssims de les costures. Algú, d’aquest coixí subtil, en dirà fibra morta, pols, volves... Jo crec que les veritables butxaques segreguen aquesta meravella esponjosa perquè el furgar nerviós dels dits no els produeixi cap dolor...”. Nosaltres també, amic Sindreu. Ens anirem reveient, aquesta primavera.

(A la premsa)