Premis Recull a Blanes

Ara ja ha sortit a la majoria de mitjans catalans que encara tenen l’atreviment i la decència de fer-se ressò d’uns dels premis amb més recorregut que hi ha a Catalunya. Però és igual, tornarem a dir que l’Anna ha guanyat un altre premi, un dels premis Recull de Blanes, però en aquest cas no de poesia –que això seria abusar–, sinó de periodisme, i amb un article inèdit que no es publicarà fins el mes de juliol a la revista Recull i que, per tant, en principi, no podem reproduir en la seva totalitat. Però vaja, en parlarem en una propera entrada perquè el tema s’ho val i en aquesta casa ens interessa.

I bé, el diumenge passat, acabats de tornar del festival Mahalta de Lleida, on la poetessa va recitar dijous a la nit, enfilàrem de ponent cap a llevant fins a la vila blanenca d’en Ruyra. Feia un dia primaveral, quasi calorós a les hores del migdia. Fins hi havia algunes dones atrevides –o insensates– ajagudes a la sorra de la platja allí on, al costat del port, davant de l’espigó, la mar hi dibuixa una caleta. No vam veure massa estrangers mentre pujàvem pel passeig. Ens aturàrem un instant davant el monument a Ruyra, conegut –el monument– com el Frare dels Ocells perquè representa un frare amb els braços enlaire i les mans obertes on hi reposes els ocells, vet aquí. El monument, sense data assenyalada ni cap informació, fou erigit els anys cinquanta gràcies a l’impuls de l’aleshores notari blanenc Josep Maurí i Serra, fill de la Garriga, lector devot de Ruyra i activista cultural incombustible –hi deixà com a llegat un volum amb la Història de la Mare de Déu del Vilar–, el qual, si anà a raure a Blanes, fou només per la passió que sentia per aquest escriptor.

L’entrega dels premis tingué lloc al restaurant Montferrant –exacte, el de les caves, que de fet estan a sota–. Mentre els premiats oferien la roda de premsa als mitjans, el públic s’entretenia amb els entrants del dinar, un copiós vermut a peu dret abans de pujar al menjador. Vam seure, en unes taules rodones, amb la resta de premiats, excepte amb el de narrativa, perquè havia dut més claca que la resta i el van posar en un altre taula, castigat. Al seu lloc ens hi vam trobar l’exdiputat a Madrid Joan Puig i senyora, blanencs tots dos i assidus al dinar d’entrega dels premis Recull. Ells ens feren cinc cèntims d’aquest dinar “de famílies”, que si el premi fou instituït per Benet Ribas –prohom de la cultura local i que amb els premis es tancava l’any que se li dedicava–, que si durant anys ha estat una festa tancada, que si convergeja, etc. Vaig pensar que si durava gaire allò aniria pel pedregar. El discurs xaró d’un dels organitzadors –ara no en recordo el nom– no hi va pas ajudar gaire. Sort que la poeta Pepa Úbeda, poeta entre moltíssimes altres coses, va agafar la veu cantant i allò va ser un festival de menja i calla que ací xerro jo que per algo sóc valenciana. Va ser així que jo crec que no havia menjat mai tantes gambes (ni tan bones) mentre l’escoltava, perquè a mi sempre m’ha costat una mica això de parlar i menjar alhora, i davant la disjuntiva sempre escullo acotar el cap mirant el plat. Doncs bé, la Pepa és la directora de la Societat Coral el Micalet, de València, l’ens “competidor” de l’entramat Octubre d’en Climent, per entendre’ns i fer-se entendre, i no cal dir que quedàrem tots convidats a baixar-hi un dia. També és pintora i dirigeix una sala d’art. Té estudis d’història, de psicologia, de filologia i de belles arts. Que t’hi distreus, vaja. I ara també es prepara per la marató de Nova York. Vés-li al darrera (com a l’Anna). La Montserrat Bacardit, en canvi, és docent a la UAB, Facultat de Traducció i d’Interpretació, i en Ferran Joanmiquel es dedica a l’àmbit de la docència teatral a les comarques gironines. El risc d’aquests dinars, d’aquestes trobades, és que siguin literalment un plom indigerible, però per sort la conversa fou animosa i no ens n’adonàrem que van tocar les sis. Ens alegrà de tornar a veure en Màrius Sampere, membre del jurat, amb qui ja vam coincidir a Lleida, i l’Oriol Izquierdo, a qui sempre és agradable d’escoltar, i en Vicenç Llorca, president del jurat i que vindrà a la Garriga els dies del Festival Primavera Poètica que ja estem ultimant... Era el cap de setmana de la manifestació a Brusel·les. Nosaltres hi teníem delegació. Comprovem que el país és viu, sí, que la societat es mou. De llevant a ponent. I que a la que pot endrapa com una mala cosa, talment això d’escriure –i llegir– obrís la gana una cosa de no dir.

(Demà dissabte, per cert, ho tornarem a comprovar. Presentem, a la Garriga, el llibre “Papitu, 1908-1927, i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps”, de l’expert en humorisme català Lluís Solà Dachs. Serà a la llibreria Àgora –carrer Banys, 132–, en companyia de l’autor i de l’amic Quim Torra. A dos quarts de vuit del vespre. Hi sou convidats.)