El temple d'Espriu
En aquest racó, pobres de nosaltes, ens limitarem a comentar un dels poemes més clàssics i significatius d'Espriu, Assaig de càntic en el temple. Quan Salvador Espriu publica El caminant i el mur -on hi ha inclòs el poema-, l'any 1954, té 41 anys i ja és reconegut com un dels màxims representants de la poesia catalana de postguerra. Anteriors a aquest mateix títol són, quant a llibres de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Les hores (1952), Mrs. Death (1952) i, completant el que s'anomenarà "cicle líric", el 1955 publicarà Final de laberint.
En relació als coetanis del poeta, Francesc Vallverdú destacà la poesia d'aquest període d'Espriu atenent a tres aspectes: a l'especificitat de l'elegia espriuana, a l'actitud moral del poeta ("No sé el que és la poesia, a no ser una mica d'ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir") i a una fidelitat absoluta al país que s'exemplifica bé en el poema Assaig de càntic en el temple. L'impacte de la seva obra entre els lectors i els cercles intel·lectuals, continua Vallverdú, va ser molt considerable: "Un altre testimoniatge de l'interès amb què els joves lectors dels anys 50 seguíem l'obra espriuana ens és reportat per Maria Aurèlia Capmany: «Els llibres d'Espriu passen de mà en mà. Seria explicatiu fer una exhibició d'aquests exemplars fets malbé de tan manyuclats. D'on prové la popularitat d'aquest home que parla sovint amb el to alçat i impertinent dels profetes? »."
Segons J. M. Castellet El caminant i el mur aporta claus per entendre l'anterior obra espriuana i dóna indicis de quins seran els topants que explorarà el poeta en llibres venidors. I és que en ser-hi presents els grans pilars de la seva poètica -la solidaritat amb el seu poble a través de la paraula; Déu amagat i silent; el record com a salvació des de la solitud; l'ordre natural de les coses i el pas del temps; la meditació de la mort-, el llibre "ve a ser com l'eix al voltant del qual giren nombrosos temes espriuans o, més exactament, com una cruïlla des de la qual podem escollir gairebé tots els camins que ens poden dur a les més llunyanes dimensions de la seva poesia."
En el mateix pròleg del llibre, Castellet proposa substituir la clàssica i esquemàtica divisió de la poesia civil, personal i metafísica per diferents blocs que atenyin més a la forma que al contingut. Aquests blocs seran els d'elegia o forma melancòlica, de sàtira o forma d'ironia militant, i de epos o forma didàctica. Assaig de càntic en el temple s'inclouria en aquest últim bloc reprenent un to moral ja present en el seu "cicle líric" i que culminarà, anys més tard, amb La pell de brau (1960), una de les seves obres més emblemàtiques i controvertides quant a interpretació. Encertadament, Arthur Terry diu sobre aquest llibre que si bé abans Espriu escrivia "de tant en tant poemes o fragments de prosa sobre un tema col·lectiu, ara pot parlar i escriure en termes d'un cicle col·lectiu."
Assaig de càntic en el temple n'és una mostra, d'aquest tema col·lectiu, i també d'aquesta didàctica assenyalada per Castellet. La veu del poeta, revestida de l'aura profètica que irritava Capmany, i encara amb un to amb vocació de salm que la fa més solemne a l'adreçar-se a un vosaltres, es lamenta de la situació interior del país i del tremp propi i col·lectiu, en una mena de solidaritat que fa renunciar al poeta a l'exili emprès per tants "germans" de "congregació".
El cansament acumulat pels avatars històrics de la pàtria actua, però, com a revulsiu d'unes intencions que queden en pur desig, en un "m'agradaria d'allunyar-me'n" per anar acap a un nord quasi mitològic. Covarda, vella i salvatge, adjectiven aquesta terra que encara viu el que serà una llarga postguerra, un llarg període en el qual caldrà reconstruir el país en tots els àmbits. Després de la segona guerra mundial el contrast és força evident entre els països que han iniciat passos vers un estat del benestar i la terra del poeta, que és encara la terra del malestar. Aquest contrast s'evidencia amb els adjectius neta ( < > bruta), noble ( < > mesquí), culta (
< > ignorant), rica (
< > pobra), lliure (
< > ocupada), desvetllada (
< > adormida) i feliç (
< >infeliç) aplicats a la gent, "diuen", que viu més amunt del Pirineu.
Tanmateix, el poeta imagina els suaus retrets de què seria objecte la seva decisió, una desaprovació acompanada de nou per una pseudosalmòdia bíblica que certificaria allò que sembla que els fets consumats fan irreversible, mentre ell, ja ben lluny, es riuria d'aquesta llei consuetudinària -n'és fora de jurisdicció- i d'aquesta saviesa tan antiga que a mode de solatge afaiçona el caràcter (col·lectiu) dels pobles. Però, ai las, del seu no en pot néixer res més perquè l'aridesa no ho permet.
La fidelitat al país que assenyalava Vallverdú es manifesta en l'última part del poema (versos 14 i 15) quan renuncia al propi somni sense donar massa explicacions (com si el poeta ens tornés a dir, amb una altra intencionalitat, el títol del primer poema del llibre, No t'he de donar accés al meu secret) i s'explicita categòricament fins quan durarà aquesta decisió. Hi ha, amb tot, certa ironia, al tram final del poema. El poeta recupera dos dels tres adjectius inicials que qualificaven la seva terra -covard i salvatge- i se'ls apropia, identificant, així, el seu tarannà amb el del seu poble. Covard no pas per no ser suficientment valent i no marxar nord enllà, sinó per no saber / no voler fer front a l'estat actual del país, en una posició, la d'Espriu, certament humil si ens atenim als resultats obtinguts i a l'actitud que, segons Enric Sòria, va tenir el poeta de "denúncia del doble lligam que encorsetava la cultura catalana i la feia vegetar en els prats auris de la mediocritat autocomplaguda (...) Espriu denunciava la situació des de dins del catalanisme"; i salvatge en el doble sentit d'haver estat capaç el país de fer una guerra i en l'accepció d'incivilitzada que, en el context del poema i resseguint els adjectius, té la veu del poeta. A aquest grau d'identificació cal afegir-hi, per acabar, la dicotomia amor-dolor que el poeta sent per la seva pàtria (de nou és fidel i callat el meu antic dolor). En un gir estilístic que l'enllaça amb l'obertura, Espriu tanca el poema com l'havia començat, adjenctivant de nou una "terra" que ara ja és "pàtria", una "pàtria" pobra (< > rica) i bruta (< > neta) -ambdós antònims dels versos 6 i 5, respectivament- a més de trista (< > alegre) per la seva història dissortada (< > afortunada).
Assaig de càntic en el temple respon perfectament a l'opinió que Fuster tenia del poeta: "No hi ha res en la producció inicial d'Espriu, tan precoç i abundosa, que delati dubtes o lleugeresa de principiant. Ben al contrari, és d'un rigor estilístic i d'una malícia interior tan madurs, que sobrepassen qualsevol previsió formulària".
Bibliografia consultada
-Espriu, Salvador, El caminant i el mur. Edicions 62, Barcelona, 1987.
-Fuster, Joan, Literatura catalana contemporània. Curial Edicions, Barcelona, 1971.
-Sòria, Enric, L'espill de Janus. Edicions Proa, 2000.
-Terry, Arthur, Sobre literatura catalana contemporània: Riba, Foix i Espriu. Edicions 62, Barcelona, 1985.
-Vallverdú, Francesc, Escrits sobre poetes i poesia. Tià de sa real, Manacor, 1985.
Comentaris
Gràcies per afegir-te a l'homenatge!