Generacions

Quan en una entrada anterior parlava de relleus, també em referia a això que ahir el poeta Carles Duarte esmentava en un breu però concís article a propòsit de les noves fornades de creadors literaris i d’altres artistes. “Proliferen els nous creadors capaços de sorprendre’ns pel seu talent, la seva modernitat i la seva ambició, malgrat la seva encara breu trajectòria. I és que ara notem d’una manera esplèndida els fruits d’unes generacions que ja no van viure sota la misèria intel·lectual del franquisme”, diu, i té raó, naturalment.

La qüestió dóna per a molt, però ara voldria reportar, com a contrast i complement, la memòria d’un article de Palau i Fabre titulat “La generació fallida”, en el qual evoca la coneixença, a finals de 1935, de Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Tomàs Lamarca, Martí de Riquer, Salvador Espriu, Joan Teixidor o Josep Maria Boix i Selva, tots amb obra publicada i ja amb un cert reconeixement dins les lletres catalanes. Eren també, en certa manera, nous creadors en temps de crisi. “Amb la Guerra Civil”, escriu Palau, “els grups es dispersaren”. I segueix, “és evident que durant la guerra aquesta generació, que figurava a primer rengle entre les esperances del país, desaparegué, es fongué, no se la veié per enlloc. Sé que això em va sobtar, i que el neòfit que jo era (Palau tenia dinou anys) es va trobar una mica desemparat en no poder-hi connectar. Però m’afigurava que, encara que desbordats pels esdeveniments calamitosos, passada la Guerra Civil i atès que la gent de prestigi del país era gairebé tota a l’exili, aquesta generació asseguraria el relleu, però la veritat és que no vaig poder comptar amb cap d’ells.” Riquer i Agustí es feren intel·lectuals orgànics –“buenos catalanes”– del falangisme català, com bé explica Francesc Vilanova al recent i excel·lent “Una burgesia sense ànima”, del qual recomano la lectura. Dels altres, ni rastre. Adhesió al nou règim o silenci absolut: Espriu, Vinyoli, Garcés... “Aquesta era l’actitud i la mentalitat de la majoria de la gent del país, fins i tot entre alguns dels qui deploraven la situació. Però gairebé tothom considerava els esdeveniments irreversibles”. Aquesta era la generació fallida. Però n’hi hagué una altra, de més jove, reivindicada per Palau com a pròpia, que és la que “davant l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra –Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i, al principi, Antoni Vilanova, que escrivia contes en català, i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, (sense la qual) res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys quaranta.” Anotem, per exemple, la revista Poesia, primer (i en actuació unipersonal de Palau), i Ariel, després.

Palau rebla l’article dient que “els esdeveniments, més que no pas les teories, s’encarregaren de donar una resposta inequívoca al tema tan debatut de les generacions. En aquest cas, les generacions foren determinades no sols per l’edat (factor que no sempre és decisiu) sinó per un esdeveniment capital. Hi havia una generació anterior a la Guerra Civil i hi havia una generació del 39. Em sembla que fou Miquel Tarradell qui primer va formular en veu alta, en plena clandestinitat, la denominació d’aquesta darrera, referida a tots nosaltres.”

Duarte evita –crec que de manera hàbil i prudent– parlar obertament de generacions, però no pas d’un cert “sentit generacional”, no en va els autors que esmenta són d’edats i procedències geogràfiques diverses. Avui, els condicionants que conformen una generació ja no són els referits per Palau al seu article. Ara, més que generacions fallides hi pot haver –i desitgem que no– projectes individuals (estèticament) fallits. Una cosa, però, uneix la generació anterior a la guerra, la del 39 i diguem-ne aquesta: és el fet que crear en català no implica fer-ho en una llengua romànica més i en igualtat de condicions amb d’altres de veïnes malgrat les “infraestructures educatives i culturals impulsades des del restabliment de l’autogovern”. Paradoxalment, penso, és aquest fet mateix –i les legítimes i necessàries llibertats individuals a l’hora de crear (i “consumir”) que s’hi reconeixen, enllà de nostrats riquers i agustins– el que ens ha d’allunyar i allunya no pas d’una generació fallida, sinó d’una fallida cultural col·lectiva, sigui dit sense cap matís apocalíptic de catastrofisme tavernari. La determinació tecnològica –i no biològica– del fet generacional ens obre avui unes perspectives inèdites quant a qualitat i quantitat, unes perspectives de les quals aquesta “generació” de creadors al·ludida per Duarte és la primera a gaudir-ne. A diferència d’aleshores, però, cap adhesió a cap règim i gens de silenci; ben al contrari, sovint, massa soroll i tot.

.