Hanta

Tinc una possible solució al que plantejava en l'anterior entrada. No sé què n'opinarà el Llibreter, però podríem fer com Hanta: “Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell i aquesta és la meva love story. Fa trenta-cinc anys que premso llibres i paper vell, trenta-cinc anys que m'empastifo amb lletres, fins al punt que semblo una enciclopèdia, una d’aquelles de les quals prou n'he comprimit, en tot aquest temps, unes trenta tones, sóc una gerra plena d'elixir de vida barrejat amb verí, n'hi ha prou que m'inclini una mica perquè els pensaments vessin de mi, sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint, i és que durant aquests trenta-cinc anys m'he anat amalgamant amb el món que m'envolta perquè jo quan llegeixo, de fet no llegeixo, sinó que prenc una frase bella en el bec i la xuclo com un caramel, la xarrupo com una copeta de licor, l'assaboreixo fins que, com l'alcohol, es dissol en mi, l'absorbeixo durant tant de temps que acaba no tan sols penetrant-me el cervell i el cor, sinó que circula per les meves venes fins a les arrels dels vasos sanguinis". (segueix) 

Bohumil Hrabal, Una solitud massa sorollosa, 1976. Trad. Monika Zgustova. Ed 62, Barcelona, 2000.