La Natàlia és russa i la Beky sudamericana. A vegades em pregunten el significat d’alguna paraula. La Natàlia llegeix Rodoreda i tot, i sovint puja a buscar novel·les per distreure la nit o les estones que no hi ha visitants. Avui, quan sortia, m’aturen i des del taulell la Natàlia em diu: “qué quierre desir marrada?”, i acte seguit es mira el llibre com per comprovar que ho ha dit bé. De primer entenc “marrana”, i aleshores es produeix una confusió innocent, absurda, que provoca algunes rialles. No podia ser que no sabessin el significat de “marrana”. Marrada és fer una volta innecessària per arribar al lloc de destí, contesto cofoi, i crec que ho dic bé i m’entenen, però es miren, les miro, i la resposta no sembla ajustar-se al dubte que plantegen. Ara és la Beky, doncs, qui torna a prendre el llibre, i amb una dicció més aproximada pronuncia la paraula “emarada”, amb la e tan neutre i una sola m que jo sols entenc “amarada”. Amarada? Amarada vol dir que una cosa està impregnada, xopa, mullada... “No, no...”, diuen altre cop enriolades, “con dos emes...”. “Ah... emmarada...”, dic emfasitzant la e neutre i marcant bé les dues emes. Emmarada, responc, és la persona que està molt pendent de la mare, que... De sobte, però, m’adono que ara sóc jo qui queda poc convençut amb la definició, però ens entenem i donem per acabada la facècia. El diccionari de l’Enciclopèdia defineix l’adjectiu com “excessivament vinculat a la mare” (massa imprecís i taxonòmic); el de l’Institut d’Estudis Catalans com aquell qui “no sap estar sense la mare” (amb judici de valor inclòs). Excessivament i sense. Entre el defecte i l’excés. La definició per oposició, com pols que s’atrauen i repel·leixen. De cop m’han fet adonar que ja fa dos anys que assajo una definició sense saber-ho, sense saber-ne, dos anys que allà deçà i sense remei marro amarat d’emmarament.
Comentaris