Bellavista

Mal acostumats al que en diem viure, la mort d’altri sempre ens sorprèn. Assumit d’antuvi el gest, però, ja no ens haurà d’estranyar la pròpia quan s'escaigui. Desapareixen cossos i noms que hem vist al llarg d’una vida i sentit en sobretaules familiars de Reis o Pasqua, desapareixen com paisatges nevats d’infantesa que el present encimentés amb malvolença progressiva i calculada. Essent infants, imaginem vides perpètues a pares i germans, familiars, alguns amics. I és així, ja ho hem dit, com la mort va i ocorre sempre als altres. Veig el crivell del temps en mans i rostres quotidians que han crescut i envellit al meu voltant, amb la meva fesomia. Sorprès per una llarga absència, però, a vegades em dic, ben baix, en sentir aquell nom o reveure el rostre: “...encara viu...”. Sí, i quanta més vida visc més n’atorgo als altres, com un déu infant cabut que fos, un déu mortalment impotent, i aleshores ploro, en silenci ploro una estona sense que em vegis. I ara no veuré més aquest cos, no hi encaixaré, ja no parlarem de res. Serà un solatge més per acolorir-me el quadre, fins potser fer-se difús i esborradís el to de veu, el dibuix del rostre, el gest amb la mà enretirant-se el serrellet. No el veuré més camí de l’Ametlla a Puiggraciós. Qui és que ara sap més coses del poble? Dels homes bons i savis sempre en queda l’exemple de l’obra, i ho agraïm de cor. Mossèn Joan Bellavista s’ha salvat en la Paraula i ara comprova en les seves la versemblança d’allò que predicà. Avui l'hem enterrat. Aquest matí glacial i gris i trist. No la memòria o els records, l’oblit és la memòria del cos i la paraula.