Parlem de modernisme

Potser saben l’anècdota. Resulta que el 1906 la mare d’Eugeni Xammar va vendre la masia de can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès, a Joan Millet –germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català. Temps després, Xammar quedaria estupefacte en veure la remodelació exterior soferta per la casa pairal familiar a mans (i plànols) de l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall: “Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua incomestible que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.”

Raspall (1877-1937) és l’arquitecte que dóna major sentit al modernisme del Vallès Oriental. No és l’únic, però sí el més prolífic i el que aixeca o restaura alguns dels espais públics i privats més singulars, com l’ajuntament de l’Ametlla, la sala Tarafa de Granollers, l’Alqueria Cloèlia de Cardedeu, l’antic Hotel Congost al Figaró o, naturalment, l’Illa Raspall, a la Garriga. També seria l’arquitecte municipal de l’Ametlla, la Garriga, Granollers i Caldes de Montbui, pobles on dissenyà els plans urbanístics respectius.

Ara la Garriga celebra el centenari de l’Illa Raspall, a l’entrada del Passeig, un bell conjunt de quatre cases bastides entre 1910 i 1914. La Garriga té la sort de ser una de les poblacions catalanes que concentra més edificacions d’aquest estil –i més que en tenia– i també té un dels majors estudiosos sobre el tema i sobre Raspall, que és en Lluís Cuspinera. De manera incomprensible, però, diguem-ho així, Cuspinera, lamentablement, no ha participat en el disseny d’uns fastos que ben dosificats i amb l’ambició adequada haurien de durar uns anys i no pas uns dies. No els voldria avorrir amb menudalles locals, dispensin. Al capdavall, el segrest de la cultura per part de la política –a saber: subvencions, amiguisme i clientelisme– és un fet que desgraciadament es dóna en massa casos amb intensitats diverses. Però no ens esquincem les vestidures. La part positiva de tot plegat és l’ampli marge que sovint actuacions revestides d’incapacitat –intel·lectual? política?– deixen a la iniciativa privada, i és així com sorgirà, amb les complicitats que calgui, una exposició itinerant sobre l’arquitecte Raspall.

El modernisme assenta la “modernitat” que cristal·litzaria durant els 20 i 30. La seva arquitectura és una baula més de la història contemporània d’aquest país. Les cases modernistes no són bolets aïllats nascuts per floració espontània, sinó part d’un relat que té un context. Per entendre’ns, no es pot pretendre celebrar el centenari d’un Bé Cultural d’Interès Nacional– per cert, una declaració promoguda per Cuspinera– amb un cop de raspall i “adiós”.

(Publicat a El9Nou, 12-11-2010)