Conte de Nadal
A J.S.M., in memoriam
La casa ja no hi és, no existeix. Una veïna, dona xamosa i simpatiquíssima, explicava que la van enderrocar un Nadal de fa molts anys. Assenyalava les pedres que hi havia a la llinda de la porta i la finestra principals, ara al portal d’una altra casa. I dibuixà en l’aire el traç del vell carrer i de la façana. Arribava fins aquí, deia, assenyalant-ne el límit.
La casa ja no hi és, i de l’home amb prou feines se’n guarda memòria. El recorda ja gran, encorbat d’esquena, delicat del cor. Era vidu i havia comprat la casa en retornar al seu poble acabada la guerra. Ella, alguna vegada, l’havia convidat a dinar, de tan desvalgut que el veia. Però no estava pas sol. Amb ell hi vivia una dona, i també el marit d’aquesta dona. Els terrats de les cases, poc o molt anivellats, permetien un diàleg visual. Els terrats de les cases. La veïna assegurava haver vist “escenes” que no hauria dit mai que una dona pogués fer amb un home gran. I que la parella marxava sovint de viatge, i que el deixaven sol. Malgrat tot, l’home els considerava els seus hereus, però si no tornen aviat, els desheretaré, advertia en un monòleg consirós.
La seva habitació era un estudi reblert de papers i de guardons. Tenia un vell piano de paret. Vés a saber on ha anat a parar, tot això, s’exclamava la veïna. Potser ho té la segona dona de l’home que vivia amb ell i també enviudà... La dona s’arronsà un xic d’espatlles i, aixecant una mica els braços, va fer el gest d’espolsar-se les mans.
Sí, la casa ja no hi és. L’home tampoc. Va ser un Nadal. Tot, fet polsim d’anys, s’ha dissolt en si mateix, tot menys el record d’aquella música antiga en les notes d’un piano que jo sentia de petit, camí d’escola, prop del Passeig. De primer, una fressa desordenada –lleu intuïció quasi feta audible–; després, la plenitud exacte i breu de la tonada sense veure mai, ran de carrer, quines mans polsaven rere els porticons tancats de fusta beix; finalment, passes enllà, l’aroma sonor percudint l’aire, tallat en sec pel pas d’un cotxe, per la cridòria infantil dirigint-se cap a classe d’oblidar.
Habitem cases que ja no hi són, que desconeixem. Habitem cases sense saber-ho. El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa. Fins que algú prem el timbre del passat, algú que pregunta per nosaltres, els absents.
La seva habitació era un estudi reblert de papers i de guardons. Tenia un vell piano de paret. Vés a saber on ha anat a parar, tot això, s’exclamava la veïna. Potser ho té la segona dona de l’home que vivia amb ell i també enviudà... La dona s’arronsà un xic d’espatlles i, aixecant una mica els braços, va fer el gest d’espolsar-se les mans.
Sí, la casa ja no hi és. L’home tampoc. Va ser un Nadal. Tot, fet polsim d’anys, s’ha dissolt en si mateix, tot menys el record d’aquella música antiga en les notes d’un piano que jo sentia de petit, camí d’escola, prop del Passeig. De primer, una fressa desordenada –lleu intuïció quasi feta audible–; després, la plenitud exacte i breu de la tonada sense veure mai, ran de carrer, quines mans polsaven rere els porticons tancats de fusta beix; finalment, passes enllà, l’aroma sonor percudint l’aire, tallat en sec pel pas d’un cotxe, per la cridòria infantil dirigint-se cap a classe d’oblidar.
Habitem cases que ja no hi són, que desconeixem. Habitem cases sense saber-ho. El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa. Fins que algú prem el timbre del passat, algú que pregunta per nosaltres, els absents.
Comentaris